dilluns, 12 de setembre de 2016

Quatre Favorits de Viatge

Aquests dies que tanquem mentalment l'estiu, amb el retorn a escola i la fi de les vacances per molts, he pensat que millor que fer-vos un repàs als meus favorits de l'estiu, seria interessant centrar-ho en aquelles coses que han estat per mi imprescindibles durant els viatges d'aquest estiu. I li puc dir en plural, ja que aquest estiu ha inclòs un viatge d'una setmana a Colònia (Alemanya) i diverses ciutats dels voltants, i també un cap de setmana llampec a Madrid carregat d'exposicions.

Així que aquí van els objectes que més m'han enamorat durant aquestes vacances:



  • Maquillatge a prova de foc: En aquesta categoria hi inclouré dos productes de la mateixa marca, Too Faced (a Espanya crec que es ven exclusivament a Sephora). Tot i que les vacances no és per mi el moment per lluir un maquillatge elaborat, sí que m'agrada fer servir petits trucs per treure el millor partit al que em puc aplicar pels matins i aconseguir així un bon aspecte durant tot el dia, malgrat la calor i els quilòmetres recorreguts. En aquest sentit, un ingredient imprescindible per mi ha estat el primer (és a dir, prebase o crema que s'aplica a la cara abans de la base de maquillatge)  Too Faced Hangover Replenishing. Es tracta d'un producte sense silicona (que abunda a moltes prebases similars), amb aigua de coco, molt agradable a la pell i que de veritat et manté un bon aspecte al llarg de tot el dia. El segon ingredient és la màscara de pestanyes Better Than Sex Waterproof. Es tracta d'una de les màscares més celebrades del món cosmètic, i que enguany ha sortit en versió resistent a l'aigua. Us asseguro que resisteix les suades més espectaculars, i pot donar des d'un aspecte natural, a un de més diguem-ne glamourós, si us agrada així. El seu peculiar pinzell ajuda a donar un aspecte preciós a la teva mirada de forma molt ràpida i fàcil.


  • Sandàlies de caminar Merrell. Fa anys que vaig comprar-me aquestes sandàlies a Decathlon, precisament quan estava embarassada de la meva filla i estava a punt de marxar de vacances per Castella. Són, juntament amb les  meves Skechers de què vaig parlar fa un any, el calçat més còmode que he conegut mai, a més de molt fresquet. I a més assoleix un ingredient gairebé impossible per mi: no m'han fet mai cap tipus de mal als peus. I fins i tot són maques! Això sí, tenen un però: deixen una marca del sol poc afavoridora si sou (com jo) de les que us poseu morenes als peus.


  • El Kindle. O, com jo batejo el meu exemplar, el meu Jess. He arribat a un punt que sóc incapaç de dormir bé sense haver pogut llegir ni que sigui deu minuts, i, durant un viatge, un lector electrònic és el més còmode sense cap mena de dubte. Hi podeu dur la vostra lectura actual, amb prou segones opcions per si acabeu abans de la tornada o us en canseu. A més, hi podeu afegir noves compres fàcilment només tenint accés a wifi des del vostre hotel. Lleuger, no ocupa res, i el podeu agafar amb una mà mentre amb l'altre intenteu distreure la vostra filla. Brillant (a la imatge, teniu el llibre que he estat llegint durant les darreres vacances a Alemanya).


  • Llibre infantil de DIY Mix & Match de Tiger. Vaig expressar fa poc també el meu amor per la botiga Tiger, i, entre d'altres coses, m'encanten els productes que venen per nens. Aquest llibre, que crec recordar que val la ridiculesa de tres euros, ens ha servit per sobreviure viatges en avió, en tren i retards ferroviaris infinits (gràcies, sistema ferroviari alemany) sense ni una mala cara ni cap tipus de crit i escenes (i, creieu-me, quan us enfronteu al silenci que hi ha al transport públic alemany, agraireu per damunt de totes les coses que els vostres fills estiguin en silenci). Hi ha un total de 40 cares i gairebé 300 etiquetes amb les diferents parts de la cara per decorar-lo al gust del client. Les etiquetes a sobre són reutilitzables, per si no n'hi havia prou. I les cares són imatges reconeixibles com galetes, fruites, pedres, etc. De veritat, gràcies Tiger. 

dijous, 1 de setembre de 2016

El último adios (Kate Morton)


És inevitable que quan l'autora australiana Kate Morton publica un nou llibre, allà estaré jo preparada per llegir-lo. Des que vaig llegir la seva primera novel·la, La Casa de Riverton, totes les seves novel·les m'han acabat enganxant fins i tot en moments difícils per a la meva vida lectora. Així que en el cas de El Último Adiós, que es va publicar l'any 2015, no podia ser menys.

Crec recordar que vaig optar per llegir la versió en castellà perquè Amazon venia més barat l'ebook en aquest idioma que no pas en anglès, ja que generalment prefereixo llegir els llibres que puc en el seu idioma original. La prosa de Morton, a més, és molt clara i fa molt fàcil seguir-la en anglès. En aquest cas, l'excepció m'ha fet també enfrontar-me a un element que em capfica especialment en aquesta obra, i és l'estranya traducció del títol. En anglès el títol és The Lake House (La casa del llac), nom que és referència a un element clau en la història, però en castellà s'ha optat per aquest El Último Adiós. Odio molt quan es fan aquests canvis injustificats de títol, i no aconsegueixo entendre perquè l'editorial o el traductor van optar per fer-ho.

No és cap sorpresa per ningú que conegui una mica l'obra de Morton, que l'autora és fidel a la seva fórmula d'èxit. És a dir, misteris familiars, vinculats a alguna casa històrica en concret (sovint abandonada), i que es van teixint a través de línies narratives situades en temps diferents. Sé que hi ha lectors que això els agrada, perquè així saben sempre el que hi trobaran, però jo he de dir que ja em cansa una mica. El Último Adiós m'ha continuat enganxant com el primer i és un llibre que he disfrutat (i segurament llegiré de nou a Morton quan tregui una nova novel·la), però m'agradaria també descobrir-la en un context diferent. Potser tampoc cal que canvïi de gènere radicalment, però sí variar alguna fórmula o estil narratiu. Sóc una gran defensora de la seva forma d'escriure (clara, que flueix molt bé i sap enganxar al lector, una mica a l'estil J.K. Rowling) i m'agradaria veure com es desenvolupa en un altre context per tal de passar de ser un llibre per passar l'estona a convertir-se en una escriptora favorita.

Aquesta novel·la en concret, com ens indica el seu títol en anglès, gira entorn la història d'una casa al costat d'un llac a Cornualles. La protagonista, una investigadora de Scotland Yard de vacances forçoses després d'haver estat darrere d'un escàndol policial, torna a casa del seu avi a Cornualles i descobreix una antiga casa abandonada que, darrere els seus murs, amaga la història de la desaparició sense resoldre d'un bebè de tan sols onze mesos durant els anys trenta. Ociosa, i amb el seu propi passat també assetjant-la, la protagonista s'obsessiona en resoldre aquest misteri, fet que la lligarà amb una escriptora de novel·les policíaques i amb la història de la seva mare, la propietària original de la casa i mare del bebè desaparegut.

A partir d'aquí, la història es va desenvolupant en dos plans temporals: la dels anys trenta, que ens va arribant desordenada fins que les peces van encaixant; i la de la investigació de la protagonista en el present. És gairebé redundant dir que Morton enfila amb molta traça la dosificació de la informació i els falsos culpables, però, en aquest cas, vaig ser capaç de preveure quin seria el final molt abans d'arribar-hi. I a banda de perdre el factor sorpresa, també he de dir que el final em va resultar massa convenient i, fins a cert punt, poc creïble, una situació que està darrere del fet que aquesta novel·la m'hagi creat certa insatisfacció amb Kate Morton.

Tot i això, hi ha coses que m'han agradat, a més de les ja apuntades. Per exemple, que de nou hagi inclós referències als efectes de la Primera Guerra Mundial i el trauma que va provocar en els soldats que van tornar a casa. Molt sovint la literatura se centra més en la Segona Guerra Mundial, i els efectes de la Gran Guerra són menys proclius a aparèixer a la literatura. Així mateix, un dels personatges femenins de la trama del passat, Eleanor Edevane, també m'ha resultat molt atractiu i m'ha compensat que la resta de dones (especialment la protagonista) m'hagin resultat més planes.

Si voleu llegir la resta de ressenyes que he fet d'obres de Kate Morton, podeu consultar El Cumpleaños Secreto, The Distant Hours, El Jardín Olvidado i La Casa de Riverton.

dilluns, 22 d’agost de 2016

The Wizard of Oz (L. Frank Baum)


The Wizard of Oz (El Màgic d'oz) va ser el darrer llibre que vaig poder afegir a la llista de llibres llegits el 2015, i un pas més endavant en el meu repte de The Classics Club (si no saps de què parlo, pots llegir de què va aquest repte aquí). Tenia moltes ganes de llegir aquest llibre ja que el film del mateix nom, estrenat el 1939, és una pel·lícula que va marcar la meva infància, però, a més, l'univers creat al seu voltant en la cultura popular també m'atreu molt, com demostro a les meves crítiques del musical Wicked i del llibre en què es basa, de Gregory Maguire.

El primer que sorprèn en llegir la novel·la és que la història és molt diferent de la que s'explica a la pel·lícula. I tot i que hi ha elements que potser tenen més sentit en el format novel·la (la història dels tres personatges que acompanyen a Dorothy pel país d'Oz, és a dir, l'home de llautó, l'espantaocells i el lleó, és el principal exemple), en general, he de dir que trobo més rodona la interpretació de la història que fa la pel·lícula. Potser és el costum, o potser és que el llibre crec que és massa infantil per descobrir-ho en etapa adulta (un altre tema és tornar-hi si el vas llegir de petit). O potser senzillament no el vaig llegir en el millor moment mental.

Les aventures de Dorothy per trobar el Màgic d'Oz i aconseguir que aquest l'ajudi a tornar a casa seva a Kansas són molt més variades que a la pel·lícula. El principal és el fet que el principal antagonista a la versió per la pantalla gran (la Bruixa Dolenta de l'Oest) aquí no és més que un personatge secundari que protagonitza una petita part de l'acció. Cosa que trobo trista perquè aquest és el millor personatge del llibre i, com a mínim en aquesta història, no es desenvolupa gens (no sé si en la dotzena de llibres més que va escriure Baum sobre l'univers d'Oz hi té més protagonisme). Així, de fet, la pel·lícula se centra en una de les peripècies que han de viure els protagonistes per aconseguir que el màgic els doni el que volen, mentre que a la novel·la es troben moltes més dificultats, i algunes fins i tot amb resultats més cruents que els que apareixen a la gran pantalla.

Mentre que a la pel·lícula tota l'aventura acaba sent un somni de la petita Dorothy (per tal de deixar-nos ben clar a tots que hem d'obeir als adults que ens cuiden i no fugir de casa, ja que, al cap i a la fi, there's no place like home), a la novel·la totes les aventures a Oz formen part de la "realitat" i, de fet, Dorothy hi torna a les novel·les que Baum va escriure com a seqüeles (com a mínim, a la següent). I igual que el personatge de la Bruixa Dolenta de l'Oest (batejada com Elphaba per Maguire) creix al film, també ho fa la bruixa bona, Glinda, que a la novel·la tan sols apareix al final de la història, i no actua com a protectora perpètua de la protagonista com passa a la pel·lícula. Cosa que evita la situació com a mínim estranya del film, en què Glinda envia a Dorothy a tot un seguit d'aventures que li poden costar la vida per dir-li al final.... que la capacitat de tornar a casa la tenia ella soleta des del principi (Gràcies, Glinda).

I la diferència més important i més icònica de totes: les sabates que Dorothy hereta de la Bruixa Dolenta de l'Est no són vermelles, sinó platejades!!! Reconec que aquesta és la diferència que més em va costar acceptar. I entenc que en plena exhibició del color a pantala, al Màgic d'Oz les canviessin de color. I perquè són més maques, això també.

Malgrat que no deixa de ser un llibre infantil, crec que El Màgic d'Oz és un llibre imprescindible en tota repassada de clàssics, així que us recomano que el poseu a la vostra llista. Jo continuo preferint la pel·lícula, però va ser interessant descobrir l'origen d'un fenomen cultural com el creat per aquesta història.

dilluns, 25 de juliol de 2016

Longbourn (Jo Baker)


Crec que he comentat diverses vegades que no sóc gaire aficionada a tot l'univers de seqüeles, preqüeles i llibres inspirats en les novel·les de Jane Austen. El repertori, però, és tan infinit, que és inevitable que si estàs una mica connectada a l'univers austenià, hi hagi alguna proposta que et cridi l'atenció. Sovint, com em va passar amb Death Comes To Pemberley, el resultat acostuma a ser decebedor o, com a molt, una lectura entretinguda i que oblidaré tot seguit. Aquesta novel·la de Jo Baker és, però, una d'aquelles excepcions que m'encanta trobar-me.

Per començar, Longbourn no és ben bé el típic llibre inspirat en les novel·les d'Austen. En comptes de plantejar un univers alternatiu, una preqüela o una seqüela, el que fa la seva autora és prendre l'univers d'Orgull i Prejudici com a teló de fons i, a partir d'aquí, plantejar una història original. I ho fa amb un recurs que m'encanta: fixar el focus d'atenció en els criats de la casa de la família Bennet, Longbourn.

A partir d'aquesta premisa, la història de Longbourn és cent per cent original, i els esdeveniments de la novel·la senzillament van traient el nas de tant en tant per l'acció principal, pràcticament com una clucada d'ull al lector que coneix de memòria la trama d'Orgull i Prejudici. Això ens permet, per exemple, conèixer de forma puntual les interioritats de Pemberley o fins i tot veure una altra vessant del final "feliços per sempre" de la història d'amor entre Elizabeth Bennet i Mr Darcy. Però, com ja he dit, són petits detalls que el lector apassionat d'Austen entendrà, però que el lector més casual o que, fins i tot, no coneix l'univers austenià, pot tranquil·lament ignorar.

Un cop aclarit això, la novel·la és bàsicament una història d'amor, però amb un treball de personatges interessants, que trobo que és una de les formes en què una història romàntica em pot satisfer. Ben escrita, i fins i tot ben documentada fins a l'extrem detall per encaixar correctament en la trama de la novel·la d'Austen, us asseguro que ben ràpid els personatges de Longbourn us tindran el cor robat i no us caldrà cap aparició estel·lar dels famosos protagonistes d'Orgull i Prejudici per enganxar-vos. Una història en què també hi juga un paper important el misteri i algun gir narratiu que, sense ser revolucionari, ajuda a fer avançar la trama de forma creible.

Així que una bona novel·la que segurament allunyarà alguns lectors per la seva relació amb l'univers austenià, però per la qual us recomano deixar enrere els vostres perjudicis, especialment si us agraden les històries sobre els habitants més silenciats de les cases senyorials del segle XIX i una bona història de personatges.

dilluns, 23 de maig de 2016

Favorits de primavera

Com que m'he saltat el post de favorits d'uns quants mesos enrere, avui faré un recopilatori d'alguns productes / objectes / espais / xarxes socials que m'han agradat especialment durant aquesta primavera. He intentat frenar-me amb el tema maquillatge i bellesa, que és un tema que m'ha obsessionat en els darrers mesos. Podem dir que després de la "foscor" en què cau la teva cura personal després de tenir un bebé, jo he tingut una espècie de renaixement en què he intentat anar tenint una mica de cura de la meva imatge... I producte a producte, prova a prova, podem dir que he ocupat tot el nostre lavabo de productes, la majoria dels quals tard o d'hora aniran apareixent per aquesta secció.

Els escollits pels Favorits de Primavera, però, són...


  • Un producte de maquillatge: la Paleta d'ombres d'ulls Flawless Matte de Make Up Revolution London. Una de les meves obsessions pel que fa al maquillatge són les ombres d'ulls i, especialment, les paletes. Sempre dic que no em compraré més perquè en tinc masses, però acabo caient en la temptació de nou. I aquesta ha estat la meva darrera adquisició, totalment impulsiva després de topar-me amb ella. Make Up Revolution és una de les marques low cost que més m'agraden en paletes d'ulls (en tinc una altra de la seva marca associada I Heart Make Up i em sembla una meravella pel preu que té). Aquesta paleta inclou 32 ombres d'ulls, totes elles mat, que són el tipus d'ombres que trobo més portables pel dia a dia (i us sorprendríeu del domini de la purpurina en aquest món). Com podeu veure, totes elles són uns colors molt portables i us asseguro que la qualitat és boníssima. Tinc una altra mini paleta d'ombres mats de les considerades "bones", la Naked Basics 2 d'Urban Decay, que val tres cops més que aquesta i sols inclou sis ombres, i us diria que l'acabat és gairebé idèntic en tots dos casos (i m'agraden més els colors de la barata!). 

  • Una botiga: Tiger. Em va resultar força graciós quan fa un temps la cadena danesa Tiger va començar a obrir botigues a Barcelona, ja que em va suposar tot un flashback a l'any 2005. Llavors jo estava d'Erasmus a Suècia i allà les botigues Tiger eren gairebé un element d'adoració entre els estudiants, pels seus preus i productes. Tot i això, he hagut d'esperar, i molt, a que obrissin botiga a Tarragona, esdeveniment que s'ha produït finalment aquesta primavera. I, evidentment, a casa ja tinc alguns productes: portaespelmes, coixí, llums de colors... i productes més consumibles com farcit per amigurumis o líquid per fer bombolles, que la meva filla en gasta com si fos aigua normal de l'aixeta... M'ha resultat especialment divertit que encara venguin alguns dels productes que ja vaig comprar fa onze anys a Suècia!


  • Un producte de cura facial: el contorn d'ulls de Rosa Mosqueta de Weleda. Amb l'edat que tinc ja he hagut de començar a introduir productes de cura facial que incloguin tractaments anti-edat, després de deixar per fi enrere l'acnè. Bé, com a mínim la majoria de dies he aconseguit deixar-lo enrere, però ara em trobo amb el problema de la sequedat en parts de la meva cara (especialment el contorn d'ulls) i l'amenaça de les primeres arrugues. Horror! Vaig tenir una crisi buscant un contorn d'ulls que fos adequat per les primeres arrugues i anés bé a la meva pell, i fins i tot vaig passar per una reacció amb un producte d'Avene (marca que en altres productes em va genial). Així que un dia regirant els prestatges de parafarmàcia em vaig topar amb aquest producte. Weleda és una marca alemanya que vaig conèixer gràcies a la meva filla, ja que són molt populars els seus productes per a bebés (la seva crema per al culet irritat de calèndula és una meravella). Fan servir ingredients naturals i els seus productes són específics per pells delicades. Tenen també, però, una línia de productes adults, i aquest contorn forma part de la seva línia de Rosa Mosqueta, i està orientat per a primeres arrugues. Tot i que és força caret (val uns vint euros aquest mini pot), té una durada de mesos (jo l'he fet servir dos cops al dia durant sis mesos fins que s'ha acabat) i els resultats, per mi, són espectaculars. Hidrata, ha aconseguit esborrar-me en part les ulleres i fins i tot noto les línies menys marcades. Molt recomanable si busqueu alguna cosa d'aquest estil.


  • Un producte de ganxet: les agulles ergonòmiques. Feia temps que em rondava pel cap comprar-me unes agulles ergonòmiques de ganxet, és a dir, agulles de ganxet que tenen un mànec més ample per fer còmode el teixir. No tenia gaire clar si realment valien la pena tenint un bon joc d'agulles normals, però he de dir que després d'haver decidit per unes (les meves són les Drops Pro Circus), estic tan encantada que ja no tornaré mai més a les agulles normals! Molt més còmodes i, el millor de tot, et fan guanyar velocitat a l'hora de teixir. I a més són maques; què més es pot demanar?


  • Un producte de bany: el xampú Volumen d'Yves Rocher. Sé que molta gent té una relació d'amor - odi amb Yves Rocher, i de fet jo reconec que molts dels seus productes no són gaire bons i són massa cars. Tot i això, hi ha alguns productes que sí que m'agraden, i afegit als descomptes que contínuament tens amb la targeta client (més els regals que sempre et donen), sí que val la pena apropar-se. En aquest cas parlaré d'un xampú de la línia que van estrenar crec que l'estiu passat. Es tracta de xampús sense silicones ni parabens ni sulfats. Jo ja fa temps que faig servir xampús sense silicones i, tot i que has de passar un temps de desintoxicació en què el teu cabell no té gaire bon aspecte, després ha estat tota una revelació. El cabell queda net més temps, amb més volum i més suau! Jo tinc el cabell llis i fi i amb tendència a agafar greix i deixar les silicones m'ha canviat la vida, la veritat. En qualsevol cas, en el cas que parlem he provat tres dels xampús d'Yves Rocher (Brillo, Nutrición i Volumen) i l'únic que de veritat m'agrada és el tercer, Volumen, que és actualment el xampú que millor em queda al cabell. Els altres dos, però, no m'agraden gaire, això sí...


  • Una xarxa social: Snapchat. Sóc una veritable viciada a les xarxes socials i de fet, porto uns quants mesos molt abocada a diverses xarxes que tenia abandonades, com Tumblr (gràcies sobretot al revival de l'obsessió per Star Wars) o Instagram. I en les darreres setmanes hi he afegit una nova: Snapchat. Es tracta d'una xarxa en què pots compartir fotos o petits vídeos de forma immediata, però amb la particularitat que sols estan disponibles 24 hores. S'envien sols a les persones que, o bé et segueixen, o bé a aquelles persones concretes que et segueixen que tu esculls, com una mena de xat. De Snapchat m'agrada que pots penjar coses amb immediatesa i sense haver-t'ho de pensar dues vegades, ja que a diferència d'Instagram i Twitter no s'hi queden allà visibles per tota l'eternitat (m'imagino que deu haver alguna base de dades interna on sí queden, però no visible pel públic en general). Si us voleu animar a seguir-me a Snapchat, el meu usuari és misscabdell o podeu fer servir aquest enllaç. Per fer-ho necessiteu un telèfon intel·ligent i baixar-vos l'aplicació, és clar.