dimecres, 22 de març de 2017

A la caza del amor (Nancy Mitford)



De vegades, les novel·les que semblen plantejades sense gaires aspiracions són les que acaben enamorant-nos més fàcilment. Crec que A la caza del amor, de Nancy Mitford, és un exemple de com una història relativament curta i sense un argument que vagi més enllà de la vida amorosa de dues cosines pot resultar un llibre d'allò més addictiu i que ens fa pensar més enllà del que tenim a la superfície.

A la caza del amor va ser la meva primera experiència amb Nancy Mitford. Vaig descobrir el clan familiar amb l'autobiografia de Jessica Mitford que vaig llegir el 2014 (podeu llegir l'entrada que vaig fer al blog aquí ) i llavors ja em va quedar clar que havia d'endinsar-me en la prolífica producció literària de Nancy. La britànica és la més coneguda de les germanes Mitford i les seves obres són famoses, precisament, per prendre elements d'inspiració de la curiosa vida familiar d'aquest clan aristòcrata britànic.

L'obra ens explica la vida de dues cosines: Linda, filla d'una família aristòcrata i terratinent de l'Anglaterra rural, i Fanny, la cosina abandonada pels seus pares i que és educada per la tieta soltera, però passa llargues temporades a casa de Linda. Tot i que els primers capítols ens poden enganyar, ja que tota l'obra està explicada des de la perspectiva de Fanny i se'ns planteja el casament de la seva tieta / tutora com l'element que canviarà la vida de les protagonistes, la història se centra sobretot en la vida de Linda. L'esbojarrada Linda que ho fa tot per viure l'amor ple, el que la consumeix, sense importar-li les convencions ni la mateixa comoditat o moralitat.

Tal i com passava a l'autobiografia de Jessica Mitford, aquesta obra es divideix en dues parts. La primera se centra en la infància de Linda i Fanny, i on es recullen moltes de les excentricitats de la família de la primera, que guarden molts paral·lelismes amb els de la família Mitford real. En la segona part, seguim a la Linda adulta en la seva història a la recerca d'emocions plenes, rebutjant el paper convencional de la dona (esposa soferta, mare abnegada) i cercant quelcom més a la vida, malgrat que això signifiqui acabar consumint-se a la flama. Vist sota la perspectiva de Fanny, que ens va explicant tangencialment com opta per una vida més estable i plenament satisfactòria (sota el seu prisma personal), allunyant-se de l'exemple dels seus pares esborrajats, sembla que la història vulgui condemnar les opcions de vida de Linda. Però Nancy Mitford és prou intel·ligent per deixar la porta oberta: qui és més feliç, l'abnegada Fanny, o la rebel Linda que abraça com a èxit els seus mesos de felicitat plena, tot i que amb data de caducitat? Tot plegat, ensenyant-nos també les víctimes d'aquesta darrera opció de vida.

Sens dubte, la història de Nancy Mitford beu molt de la tradició literària britànica, i crec que és fàcil retrobar-hi les traces de Jane Austen. No sols en la ironia que omple cadascuna de les planes i que fan de la lectura tot un plaer, sinó fins i tot en les seves línies argumentals: com si fos una Sentit i Sensibilitat passada per la mirada crítica del feminisme incipient i  que nega la condemna absoluta a la passió de Marianne (aquí Linda). O una nova Mansfield Park en què Fanny (aquí sota el mateix nom) trenca el silenci per explicar-nos la seva admiració per qui representa el contrari del que ella escull per la seva vida.

En definitiva, A la caza del amor ha estat una introducció rodona al món de Nancy Mitford, i espero anar-hi retornant de tant en tant, per descobrir-hi nous detalls d'una narradora que crec que ofereix molt per descobrir.

A la caza del Amor, de Nancy Mitford. Editada en castellà per Libros del Asteroide.

diumenge, 19 de març de 2017

Un cap de setmana a Milà

El primer cap de setmana de març vam fer una escapada en parella (és a dir, sense nena) a Milà, una ciutat que tenia moltes ganes de veure i que, per la seva proximitat, és ideal per una excursió d'aquest tipus. Feia temps que no us parlava aquí de cap viatge així que us faig un petit resum de l'escapada de quatre dies, per si a algú li pot servir d'inspiració o ajuda.


  • Dia 1: Dijous. Vol, trasllat i Milano Navigli
Per anar a Milà vam optar per volar amb Vueling. Tot i la mala fama de la low cost, no vam tenir cap tipus de problema i tant el vol d'anada com de tornada van arribar fins i tot abans d'hora. El vol d'anada va sortir a migdia, així que vam arribar a Milano Malpensa (que és el principal aeroport internacional de Milà) a quarts de cinc de la tarda. El principal problema, però, de Malpensa, és que està molt lluny de la ciutat i es necessita una hora de trasllat. El viatge es pot fer en autobús (més barat, però més llarg) o en tren. Nosaltres vam optar pel segon, i entre que vam haver d'esperar mitja hora a què passés un tren amb destinació a Milano Centrale (que és on estava el nostre hotel) i que vam topar amb saturació ferroviària, no vam arribar al centre fins gairebé les set de la tarda. Per sort, la impressionant arquitectura de l'estació de Centrale va compensar el llarg trajecte, malgrat la gran quantitat de gent que hi havia.

L'hotel va ser el Best Western Atlantic, situat literalment a cinc minuts de l'estació de Centrale i amb una entrada al metro a dos. És una zona repleta d'hotels i amb restaurants (majoritàriament de qualitat mitjana - baixa, pensats per turistes, però que et poden salvar d'una nit de cansanci).

Per sopar vam optar, però, per anar fins a Milano Navigli, que és la zona de canals de la ciutat, repleta de locals per prendre copes o sopar. Molt agradable per anar-hi a la nit. De casualitat vam escollir per sopar el restaurant Officina 21, una antiga nau transformada en un restaurant preciós i amb una cuina força bona.


  • Dia 2: Divendres. Il Duomo, Ca'Granda,  Castello Sforzesco i Contraste
La previsió del temps no ens va enganyar i els dos dies complets que teníem a Milà va estar plovent sense parar. Un contratemps, però anàvem preparats per sobreviure. La primera parada obligatòria és la catedral o Duomo. L'edifici és d'estil gòtic i crida molt l'atenció l'interior per l'alçada de les seves naus i la decoració dels vitralls (n'hi ha de preciosos a l'absis). La façana, la part més popular de la catedral milanesa, tot i recrear l'estil gòtic és del segle XIX, tot i que no per això deixa de ser impressionant. Però el millor de tot és que la visita al Duomo és pot completar amb la pujada a la teulada. Malgrat la pluja, és una visita molt i molt especial i que no us podeu perdre. Un consell: al Duomo és habitual fer cues per tot, així que, si podeu, compreu les entrades on-line amb antel·lació, i us estalviareu la cua de les taquilles. No us salvareu de l'espera per entrar a l'interior o la llarguíssima per pujar a la teulada (la pujada a peu és molt assumible, no cal que invertiu en l'ascensor si no teniu algun impediment físic). L'entrada combinada per a la catedral i la teulada inclou també la visita a les restes arqueològiques de les basíliques construides des d'època romana al solar, que és també molt interessant.

Un cop acabada la visita al Duomo, val la pena acostar-se a la galleria Victorio Emmanuelle II, on sota cobert s'hi amaguen les firmes de moda més cares (tot i que comprar a qualsevol barri de Milà roba és caríssim). Imprescindible buscar el mosaic del toro i fer-hi tres voltes amb el peu sobre els seus testicles per tenir bona sort. Un cop a l'altre extrem, us podeu acostar a veure la façana de la famosa l'Scala.

Després de dinar, vam acostar-nos a Ca' Granda, l'antic hospital de la ciutat i ara seu universitària. És un disseny del renaixentista ll Filarete dins del projecte de ciutat ideal Sforzinda. La visita és gratuïta i la visió dels seus claustres us asseguro que fa valdre la pena allunyar-se del circuit turístic.

Tornant a les masses de turistes, però, vam enfilar cap al castell Sforzesco, on, a banda de passejar pels seus patis, es poden visitar també diversos museus. Nosaltres tan sols ens vam acostar a veure la Pietà Rondanini de Michelangelo, que és una de les obres mestres que s'amaguen a Milà.

La jornada va acabar amb un sopar ben especial, al restaurant Contraste, un dels més populars i novedosos de la ciutat. Tot i que se surt del preu habitual (sense arribar, però, a l'extrem dels estrelles Michelin), és una experiència molt interessant si us agrada la cuina moderna.



  • Dia 3: Dissabte. Montenapoleone, Sant'Ambrogio i Pinacoteca di Brera
Si divendres ja plovia, dissabte encara el temps va ser més inclement, amb pluja més forta i vent. Tot i això, estàvem decidits a seguir amb el plànning. Primera parada, un tomb pel barri de Montenapoleone, on es concentren en un quadrat les botigues més cares de la ciutat. Tot seguit, metro fins a Sant'Ambrogio, una basílica d'estil romànic preciosa. Tal i com passava el dia anterior a Ca'Granda, la visita a la basílica és gratuïta i tan sols cal evitar entrar-hi quan hi ha misses o alguna altra celebració religiosa.


Després de dinar al barri de Brera (ple de botigues de disseny de preus també altíssims) vam refugiar-nos de la pluja a la Pinacoteca di Brera. A Milà hi ha dues grans pinacoteques, aquesta (famosa per obres com la Mort de Crist de Mantegna) i l'Ambrosiana, que hauré de veure en una segona visita. Brera val molt la pena no sols per la quantitat d'obres interessants de pintura italiana que hi tenen (s'hi concentren moltes pintures que Napoleó va prendre d'altres ciutats italianes i dipositar a Milà), sinó també per un concepte de museu molt modern i interssant. Podreu veure fins i tot els magatzems i el taller de restauració.

Amb això i un gelato per Brera (el sol s'havia decidit a sortir mentre estàvem dins de la pinacoteca) va culminar la nostra visita a Milà. Aquella nit, molt cansats, vam sopar al barri de l'hotel i al matí següent, com que el nostre avió sortia a la una del migdia, tot just vam tenir temps de deixar l'hotel i dirigir-nos cap a Malpensa de nou en tren. Ens queden pendent coses, sobretot conèixer la zona dels llacs propers a Milà, on ni el temps disponible ni la pluja ens va permetre plantejar-nos una incursió. Un altre cop serà.

dimarts, 14 de març de 2017

Persuasión (Jane Austen) --Edició commemorativa dÉpoca--


Les relectures de les grans obres de Jane Austen solen ser habituals en aquest blog, però no en castellà. L'any passat l'excepció la va marcar Persuasión, en una nova edició feta per l'editorial dÉpoca per commemorar tant el bicentenari de la publicació de la darrera novel·la completa d'Austen com de la mort de l'autora (curiosament, però, ambdós se celebren enguany i no pas l'any passat...). Em va agradar tant la proposta editorial que me la vaig decidir autoregalar pel meu aniversari i em va servir també per rellegir l'obra més relaxada de l'habitual, en no haver de fer l'esforç de llegir-la en anglès.

Com que de Persuasion ja en vaig parlar fa ja gairebé ¡¡ nou anys!! en aquest article , aquí no faré tanta referència a l'argument de l'obra sinó a la proposta d'aquesta edició en concret i les sensacions de rellegir aquesta novel·la. Això sí, curiosament Persuasion és una de les obres d'Austen que menys es llegeixen (potser perquè ha tingut menys fortuna en les seves adaptacions), però per tots els que ho hem fet, sol ser una de les favorites. Té una estructura i plantejament molt diferent, i és segurament la més madura i desenganyada de les seves novel·les, però al mateix temps també potser la més romàntica. A més de ser una de les obres que ens porta a visitar més llocs diferents d'Anglaterra, cosa que sempre és interessant. Persuasion és, junt amb Mansfield Park, una de les obres que, conforme la vas rellegint, hi vas descobrint nous elements conforme et vas fent gran.

Com us podeu imaginar, aquesta edició és una raresa a la meva col·lecció ja que la majoria d'obres traduïdes d'Austen que tenia les vaig donar a la meva mare. Jo tinc tota l'obra editada en anglès en una edició preciosa que emita les Moleskine (la col·lecció Winchester Austen de Worth Press) , i també tinc una edició de butxaca de Pride and Prejudice per viatges o similars. Tot i això, fer-me amb aquesta edició especial en castellà va ser una mena de caprici, una necessitat creada pels blogs literaris i de fans d'Austen que segueixo.

En primer lloc, tot i que se'm fa estrany llegir Austen en castellà, la traducció em va agradar força, i l'edició de l'obra és molt interessant, amb tot d'anotacions sobre l'obra i les característiques de l'època, que són molt pertinents. Les notes al peu són una de les coses que més trobo a faltar a la meva col·lecció d'Austen, però no he trobat encara cap col·lecció en anglès que m'agradi i inclogui aquest punt (a banda que no tindria espai per lluir-la convenientment). Així que la proposta dÉpoca treu molt bona nota en aquest apartat.

Estèticament, l'obra també està molt cuidada. Tapa dura, paper de qualitat, cordill per marcar el punt de lectura (que és una d'aquelles modes dels vuitanta que està tornant)... Tot i això, l'estètica de la portada, tot i que sé que a moltes fans els entusiasma, no m'acaba d'agradar, ja que prefereixo opcions més modernes i que reinterpreten l'obra des d'una altra perspectiva. I especialment sense arranjaments florals, que em resulten una mica molestos.

Pel que fa als complements de l'obra, l'edició en té molts. Hi ha una breu introducció que repassa la vida d'Austen, l'obra, el seu context i els símbols de la novel·la. I aquí us faig una confessió: no m'he llegit la introducció, perquè no acostumo a fer-ho mai. Generalment llegeixo només la novel·la, que és el que de veritat em ve de gust, però m'agrada tenir obres amb aquests elements per, quan tinc ganes d'aprofundir (i temps), adreçar-m'hi. Tot i això, m'hagués agradat un plantejament diferent d'introducció com el que fan a la col·lecció que tinc en anglès, on a la introducció general de l'obra s'hi sumen assajos que reflexionen sobre temes concrets entorn l'obra d'Austen, un diferent per cada novel·la.

Finalment, l'edició acaba amb tres regals més. Per una banda, un recull de petites biografies escrites per dues nebodes i el germà de Jane Austen (també pendents de llegir); una col·lecció d'il·lustracions editades al llarg de la història acompanyant aquesta novel·la (tot i que interessant, prefereixo tenir una reinterpretació moderna a recopilar unes il·lustracions que es poden localitzar, majoritàriament, on line) i, finalment, un DVD amb un documental de dues hores sobre Jane Austen que em moro de ganes de veure i que mai veig el moment! Quan m'hi posi prometo article.



dimecres, 22 de febrer de 2017

Victoria (Temporada 1)



Per fi torno a tenir temps d'anar veient algunes sèries de televisió, costum que havia perdut totalment en els darrers anys. En aquest renaixement personal,  Victoria, de la cadena britànica ITV, és una de les que tenia més ganes de seguir. Una història d'època, amb personatges històrics, i un amor emblemàtic són ingredients iressistibles per mi. Ara, vist el resultat, potser no sigui una obra mestra (ni molt menys), però sí que he de reconèixer que és una sèrie addictiva, ben feta i molt agradable de veure. I que, com sol passar amb aquestes temporades tan breus que tenen les sèries britàniques (vuit capítols), et deixa amb ganes d'encara més.

La producció se centra en l'inici del regnat de la reina Victòria, que va governar al Regne Unit durant gran part del segle XIX. La sèrie arrenca amb la mort del seu oncle i la segueix durant els seus primers anys al tro, primer en solitud (aspecte que cobreix la meitat de la temporada) i, després, ja casada amb el seu cosí Albert, en un dels matrimonis més famosos de la història britànica. És una sèrie amable, que cuida l'ambientació però tampoc amb un gran dispendi de mitjans, ben interpretada i que en certa forma resulta addictiva per l'encant dels seus personatges.

El principal problema, però, que se li pot retreure a Victoria, és que és una sèrie que deixa molt de banda tot l'aspecte polític per centrar-se en altres aspectes: la immaduresa de la jove Victòria, la seva relació amb el primer ministre Lord Melboure i, sobretot, els aspectes romàntics, molt especialment a partir que apareix el príncep Albert, a l'equador de la temporada. Ho dic tenint en compte que l'experiència espanyola de Isabel, i molt especialment la primera temporada de la producció de TVE, demostra que els aspectes polítics poden ser tractats i resultar molt interessants per l'espectador sense necessitat de decorar-ho amb històries romàntiques. És una llàstima que toquin de puntetes aquests aspectes, ja que el regnat de Victòria va coincidir amb tota una sèrie de canvis socials i econòmics molt interessants a la Gran Bretanya, i que esperem que la segona temporada (prevista per la propera tardor) sí s'animi a tractar en més profunditat.


Un cop acabada la primera temporada, queda una certa sensació que la producció es podria gairebé dividir en dues sèries diferents, sense que et quedi gaire clar quina és la que volien fer de veritat. I, encara més aquesta estranya divisió encaixa totalment amb una estratègia comercial. Victoria es va emetre la passada tardor coincidint en horari amb la gran sèrie d'època de la BBC, Poldark, però la coincidència tan sols es va produir a partir del quart capítol de Victoria. Per tant, apostaria que jutament per això Victoria endarrereix l'aparició d'Albert fins aquest capítol clau (acabant l'anterior en tot un cliffhanger per assegurar-se que els telespectadors no canvïin a la BBC la setmana següent) i, a partir d'aquest moment, sembla que ens explica la història que de veritat volia explicar: la de la història d'amor de Victoria i Albert.

I què passa fins llavors? La trama en aquesta primera part se centra en la relació de la jove reina amb el seu primer ministre, Lord Melbourne, en què els guionistes afegeixen una mica de sal a l'assumpte i hi inventen una història d'amor platònic entre tots dos. Un escenari que molt probablement no va ser cert, ja que la reina Victòria va escriure uns diaris força francs on no hi ha cap menció a aquest fet, però que, si permetem la llicència als creadors, funciona. Aquesta és la part en què més sentim a parlar de política, però sense mai arribar a aprofundir-hi. I funciona tan bé que el problema amb què s'han topat és que molts telespectadors al final van acabar preferint Lord Melbourne al príncep Albert i, per tant, van estar condemants a sentir-se frustrats quan, com és obvi, qui s'emporta la dama és el segon.


Jo, potser perquè sóc una romàntica empedernida (i crec que amb l'edat me'n torno més), no sóc de les que es va sentir així. Des de la primera escena m'enamora el príncep Albert i és la part de la sèrie que més vaig disfrutar. Ara, reconec que va ser un gaudi purament sensorial i de mer entreteniment, i que potser la sèrie perd substància a partir d'aquest moment. Però crec que la capacitat de l'actor que fa d'Albert (Tom Hughes) per ser l'única persona al món que considero capaç de fer un accent alemany sexy, ho compensa.

Al mateix temps, però, els creadors sembla que no acaben de confiar en ser capaços d'omplir la sèrie sols amb la història dels monarques i el seu cercle pròxim (de nou he de recordar que l'experiència d'Isabel els demostra que sí que es pot fer), i van intercal·lant la història amb les vivències dels criats del palau reial. I no és que estigui mal feta o mal interpretada aquesta part, però és absolutament prescindible. Tant, que gairebé l'havia oblidada completament.

La història de Lord Melbourne no és, tampoc, l'única llicència històrica que es pren la producció. La sèrie posa en la pell de Victòria a Jenna Coleman, actriu molt famosa pel seu paper a Doctor Who i una de les millors parts d'aquella Death Comes to Pemberley que va fer la BBC fa tres anys. Converteix així  la que va ser una reina lletja i força maldestre en una jove ben maca i elegant ( i Jenna Coleman ho fa de meravella). També ens passem tot un capítol subratllant com Victòria i Albert s'odien (potser el millor capítol de tots), quan, de fet, s'havien agradat des del primer cop que s'havien conegut de ben joves. I el príncep Albert, aquí ens apareix convertit en tot l'epítet del romanticisme alemany, demostració davant de la qual tota dona faria el que fa la reina: caure rendida als seus peus. No sé perquè, i per molt que disfruti de cada cop que el príncep es rasga les seves vestimentes per impressionar la seva dama, però em costa d'imaginar que un príncep complís tan clarament el decàleg del romàntic. Però, tot i així, són de les millors escenes de la sèrie.



Però tot sigui per la tensió, per fer més agradable la història. Si el producte funciona i és capaç de crear-me curiositat pels personatges reals que els inspiren, ho puc acceptar. I amb Victoria ho aconsegueixen i m'ho passo bé. Perquè arriba un moment en la vida que no vull seure davant de la TV a enfrontar-me a productes intel·lectuals, sinó simplement davant de productes que tampoc insultin la meva intel·ligència. Això sí, potser seria hora que aquest tipus de sèries incorporessin un advertiment sobre com la trama no està més que inspirada, i a estones amb moltes llibertats, en la història real. I ho dic no pensant tant en aquesta Victoria (que en el global, és bastant fidel als fets històrics), sinó sobretot en sèries com els Médici que són tota una demostració del domini de la imaginació sobre la història. Però això és una història per un altre dia.

dimecres, 15 de febrer de 2017

Pottermore presents (J.K. Rowling)


Quan us vaig fer el resum dels llibres llegits el 2016, us vaig confessar que hi havia un petit truc: entre molts dels títols que m'havien permès arribar fins a la xifra de 15 llibres llegits, s'hi incloïen diversos que eren molt breus. I en aquest apartat es van endur la palma els tres petits llibres editats per la web Pottermore, una mena d'enciclopèdia on-line sobre el món de Harry Potter impulsat per la seva autora, J.K. Rowling.

El format original de Pottermore (que crec que ara ha canviat) consistia en anar avançant per les trames dels llibres, superant diverses proves, i a canvi, anaves descobrint petits detalls amagats sobre els personatges o els fets de la història. En definitiva, era una forma d'anar-te creant a fascicles la teva pròpia enciclopèdia sobre el món de Harry Potter. Tot i que anys enrere sí que ho podia trobar interessant (ja us dic que ara ni tan sols he pogut entendre com és el seu funcionament actual), per mi ara és poc útil haver d'invertir hores en un joc per aconseguir petites peces d'informació que, quan trobo, no tinc temps ni de llegir. A més que és una mica complicat poder rellegir-les.

Per això, per mi va ser tota una alegria l'anunci de l'edició d'aquests petits llibres per part de Pottemore. Es tracta de tres petits reculls, exclusius en format electrònic, i que per un preu testimonial (i dirigit al 100% a fins solidaris) recull moltes de les entrades que Rowling ha anat publicant a en els darrers anys. Es divideixen en tres volums que jo aquí agrupo sota el títol de Pottermore presents (que és com els trobareu a Amazon). El primer, Incomplete and unreliable guide, se centra en l'escola de màgia de Hogwarts i alguns dels seus elements o episodis viscuts a la història: els fantasmes, els retrats parlants o elements com l'espasa de Gryffindor. El segon, Heroism, hardship and dangerous hobbies, se centra en els professors de Hogwarts, com McGonagall o Lupin. Finalment, el tercer, Power, politics and pesky poltergeists, se centra en alguns dolents de les històries (Umbridge) i aquells situats en la gama dels grisos (Slughorn o el poltergeist Peeves).

Què és interessant d'aquests minillibres? Que et permet tenir recopilades moltes de les històries que, fins ara, tan sols estaven disperses dins d'una web. Els llibres, però, aporten poc més del que ja han llegit els usuaris de Pottermore (crec que hi ha algun petit text inèdit, però res revelador), i, tal i com passava a la web, el més interessant no és tan llegir els detalls no inclosos als llibres dels perfils dels personatges o objectes destacats de la història, sinó els "pensaments" de J.K. Rowling sobre la inspiració darrere dels personatges o episodis o com va viure la seva creació i desenvolupament. Tal i com em va passar quan navegava per Pottermore, per mi el millor dels tres llibres continua sent la història de Remus Lupin. La resta, a banda d'algun detall divertit, no són pas tan interessants en la meva opinió.

Tot i que vaig agrair molt l'edició d'aquests petits llibres, espero que la seva publicació no sigui el tancament definitiu a una possible edició d'una enciclopèdia de Harry Potter com a tal. Sé que J.K. Rowling no està gaire interesada en fer-ho, però jo continuo pensant que seria la cirereta ideal a la saga, sobretot si inclogués més detalls sobre els personatges de la generació anterior a Harry (els seus pares, Snape, etc) que, de moment, a Pottermore no han tingut el seu moment per brillar (o com a mínim jo no els he sapigut trobar).

Els tres llibres estan disponibles, en anglès i català, a Amazon , pel preu de 2,99 euros, en format electròic per a Kindle. O a la web de Pottermore