divendres, 31 d’agost del 2007

September 24th...


Sí senyors! Ja queden pocs dies per saber què passa amb Peter i Nathan Petrelli, amb Hiro, amb Ando, amb Claire, amb Niky... És a dir, amb una de les millors sèries que he descobert en els últims anys i que em va deixar amb ganes de méeeees!!. El dia 24 de Setembre la NBC estrena la segona temporada de Heroes, i bé, el 25 ho estrena l'e-mule, no? Riendo Ah, i tres dies després, ja tenim aquí la 4ª temporada de Grey's Anatomy.... Ai Ai Ai...

dimecres, 29 d’agost del 2007

På turné i Stockholm (III)



Des de dalt de la torre de Stadshuset (l'ajuntament) d'Estocolm, tens el món als teus peus. Les catorze illes de la ciutat t'esperen a baix, mostrant amb timidesa la seva bellesa. La ciutat es mostra tranquil·la, nòrdica i encantadora, mentre el sol es sent mandrós a l'hora de treure el nas entre la boira i una fina, finíssima pluja d'estiu. Fa xafogor, i la pujada de les més de 200 escales per arribar fins al campanar de la torre ha estat cansat, però has tingut la companyia d'un parell de valencians que passen el cap de setmana a Estocolm procedents de Helsinki, mentre el seu ferry de Viking Line espera pacientment al moll que podem veure al fons. No entenen pràcticament res d'anglès i has rigut una estona amb ells.  Durant la pujada, pares un moment per fotografiar la princesa que, des de la finestra, espera que el cavaller mati el drac que es pot veure des de fora de la torre. A dalt, envoltada d'una reixa, unes gotetes rebels et cauen a la cara, i alleugereixen la calor enganxifosa del moment, que també t'acompanyarà durant la nit. Puges al campanar per escales de fusta i et deixes endur per la sensació de l'aigua i de la bellesa del paisatge. I pregues perquè aquell cel gris nòrdic et doni una treva a la nit.

dimarts, 28 d’agost del 2007



Aquest matí, mentre llegia els diaris del dia a la feina, he topat amb l'acudit de Kap a La Vanguardia. Els déus i herois mitològics grecs, armats amb cubells d'aigua, lluiten contra els incendis que estan arrassant la terra que ells tot just poden veure des del cim del Mont Olimp. Crec que Grècia, tot i que mai no he tingut la sort de visitar-la personalment, és una terra plena de tresors (humans, històrics i paisatgístics), i tant de bo que aquest atac de les flames doni una treva als seus habitants, que, al cap i a la fi, són les principals víctimes.

dilluns, 27 d’agost del 2007

Flight of the Prince



******* Si algú no ha llegit els 7 Harry Potter's, que vagi en compte, que hi ha SPOILERS********
Sempre m'han agradat els personatges  que no són el que semblen. Els que ens sorprenen, ens intriguen i ens fan pensar. Com Mr. Darcy, a Pride and Prejudice, de Jane Austen, que tant odies en els primers capítols però que de mica en mica va creixent fins a convertir-se en un dels millors personatges del llibre. M'agraden perquè pots jugar amb les seves múltiples cares, perquè són més humans, perquè et fan dubtar.
Sóc una gran fan de Harry Potter des que una amiga m'hi va acabar enganxant, però, tot i això, li reconec a J.K. Rowling moltes febleses. És a dir, no és ni de bon tros una excel·lent escriptora, i té problemes a l'hora de dissenyar personatges. Però el magnífic Severus Snape (al cine, li fa els honors, crec que de forma brillant, Alan Rickman), no sé si li va sortir per casualitat, però a molts ens ha tingut enganxats molt més que les peripècies del noi de la cicatriu en forma de llamp. Des que al primer llibre, en què tot semblava abocat a assenyalar-lo com el dolent, acaba ensortint-se com una mena d'heroi anònim sense glòria, m'ha tingut fascinada. I així he seguit al llarg dels sis llibres restants, i, sobretot, del Harry Potter and the Half-blood Prince, en què mai em cansaré de rellegir el capítol que titula aquest post: Flight of the Prince. Igual que, en llegir sobre el suposat assassinat de Dumbledore, vaig jurar que si es confirmava que era fidel al bàndol de Voldemort, jo també em convertiria en Cavaller de la Mort. Igual que, al matí després d'acabar el setè i últim volum de la sèrie (el vaig acabar a la una de la matinada), mentre esmorzava rellegia el capítol The Prince's Tale, el capítol definitiu en tots els sentits sobre el personatge (per bé i per mal).
Un altre dia que tingui més temps per elaborar-lo, faré una llista del que m'ha agradat i no de l'últim volum i de la sèrie completa. Ara estic rellegint-los tot (amb sentit d'unitat!) per tal de posar en ordre totes les idees. Això sí, per anar fent boca, un dels meus passatges preferits de tota la sèrie:
-¿Com gosa utilitzar els meus sortilegis en contra meu, Potter? Vaig ser jo, qui se'ls va inventar; jo, el mig príncep! I vol llançar-los contra mi, igual que feia el seu indesitjable pare, ¿oi? Doncs no podrà... ¡No podrà!
(...)-Mati'm, doncs - va dir sense alè en Harry, que no sentia gens de por, sinó només ràbia i menyspreu-. Mati'm com l'ha mort a ell, covard...
-PROU! - va cridar l'Snape, i de cop va fer cara de boig, de forassenyat, com si patís tant com el gos que odulava i clapia atrapat a la casa en flames de darrere seu-. DEIXI DE DIR-ME COVARD!!!!
*Reconec que tot plegat té molta més força en anglès, però això ho deixo en mans de qui ho vulgui experimentar... ;)

diumenge, 26 d’agost del 2007

Lazy Sunday


Un altre cap de setmana que se m'escapa d'entre els dits mentre vaig deixant que aquest diumenge agonitzi lenta, tranquil·lament. La veritat és que els meus caps de setmana no acostumen a ser tan intensos. Dissabte vaig tenir la visita d'una amiga (i parella) que feia molt de temps que no veia, i la veritat és que vam passar un mig dia fantàstic. És agradable descobrir que tens amigues que pots estar mesos sense veure i després tornar a quedar i xerrar i xerrar com si no hagués passat el temps. Avui diumenge ha estat matí de mandrejar, d'aprofitar a fons les hores de son i de sessió de "bellesa exprés". A la tarda, petita excursió a Barcelona per acomiadar-me d'una altra amiga que passarà tot un any lluny, massa lluny... però que estic segura que viurà l'experiència de la seva vida.
Ha estat bé passar aquests dos dies passejant i prenent un té gelat o un suc en companyia. I ara, senzillament relaxar-te mentre s'esgoten, en silenci, els últims minuts d'uns dies de relax gairebé perfectes...

dissabte, 25 d’agost del 2007

Sommartider


Si algú vol sentir una mica d'estiu suec... Per Gessle,  Jag skulle vilja tänka en underbar tanke.

divendres, 24 d’agost del 2007

På turné i Stockholm (II)



El vaixell. Aquesta és una de les grans sensacions que m'he emportat de la visita estiuenca a Estocolm. L'altra vegada que vaig visitar la ciutat era hivern, i les rutes eren escasses, però aquest cop vaig poder recuperar el temps perdut amb dos esplèndids viatges amb la brisa bàltica tocant-me a la cara. Tot i això, el primer tour en vaixell el vaig fer no pel mar bàltic, sinó pell llac Mälaren. De fet, a Estocolm totes dues aigües es troben, tot i que hi ha una diferència d'uns 80 centímetres entre els dos! Així, per passar del mar (on comença el teu trajecte) al Mälaren has d'atravessar les encluses, que tan sols estan obertes durant l'estiu. La veritat és que la sensació de quedar-te tancada entre les dues portes i veure com l'aigua aixeca, o enfonsa, el vaixell és impactant. Aquesta visita em va servir per assabentar-me que, de fet, a Estocolm hi ha una platja urbana natural a poca distància del centre, però que els suecs no tenen problemes en banyar-se tot prenent el sol sobre qualsevol roca que voregi el llac. També és impressionant el gran nombre de barques d'oci que hi ha en aquesta ciutat, on la gent s'estira a coberta feliç mentre inicia un creuer per l'arxípelag (això, al mar bàltic).
I a l'arxípelag és on em vaig dirigir en el meu segon tour. Si el primer viatge en vaixell el vaig fer el dia de l'arribada, amb l'atraient perspectiva de dues hores asseguda ja que estava desfeta per tres hores i mitja d'avió i dues més patejant-me la ciutat, el segon va ser diumenge 12 (el dia D! o millor, PG!) de bon matí. Un tour en una llança "d'alta velocitat " pels inicis de l'arxipelag d'Estocolm, on hi ha milers i milers d'illes, i on hi viu ara la crème de la crème escandinava. No només hi ha l'illa Djurshalm, que és una mena de Beverly Hills versió Stockholm, sinó que hi ha famílies que són propietaris d'illes senceres! Gent que, a l'hivern, camina sobre el mar bàltic gelat cada dia per arribar a una altra illa on sí hi ha carreteres i, per tant, té aparcat el cotxe, o nens que van a escola gràcies a helicòpters subvencionats per l'estat!
L'arxipelag d'Estocolm (el ben sonant skärgård) és un dels llocs més especials de la ciutat. Un aperitiu perfecte per una nit d'allò més emocionant. I una experiència molt més inoblidable gràcies al capità, que ens va cantar l'himne suec, va saludar el sol, ens va explicar com es va trobar mick jagger en una sauna i ens va ensenyar cançons de pirates borratxos en suec.

dijous, 23 d’agost del 2007

Lagaan




Lagaan és l'impost que els indis havien de pagar a la Corona Britànica durant la dominació anglesa de la Índia. A aquesta pel·lícula, dirigida per Ashutosh Gowariker, un petit poble de l'interior del país veu com una sequera els impedeix pagar la taxa, que els anglesos, per si fos poc, volen doblar. Davant d'aquesta conflicte, les dues parts decideixen jugar-s'ho en un partit de criquet, un esport que els indis no coneixen, però que actualment és tot un fenomen nacional al subcontinent, i un dels nexes d'unió més importants amb els enemics de Pakistan (la coneguda com a diplomàcia del criquet).
A aquesta pel·lícula se'ns explica l'origen llegendari d'aquesta passió a través de gairebé quatre hores d'història. Però si un és capaç d'asseure's davant de la pantalla sense perjudicis,segurament les disfrutarà com mai. Hi ha excel·lents números de ball, diàlegs divertits, històries d'amor i desamor, política, esport, història... I tot això amb l'actor indi Aamir Khan, que senzillament broda el seu paper d'heroi humil.
Lagaan va ser la primera (i fins ara única) pel·lícula de Bollywood que he tingut l'oportunitat de veure, si no comptem amb La Boda del Monzón, que de fet és un film a mig camí. La recomano a tots aquells que es vulguin introduir en la primera indústria cinematogràfica del món, molt més que aquella insufrible Bodas y Prejuicios, que  intenta rebaixar tant  l'esperit del cinema indi per fer-lo apte al gust ianqui que acaba aigualint-lo.
Per cert, el film, de l'any 2002, va estar nominada a millor pel·lícula de parla no anglesa als Òscars. Dubto, però, que gaires membres de la cèlebre Acadèmia votessin havent-la vist sencera.... Digueu-me malpensada!

dimecres, 22 d’agost del 2007

The Mysterious Ticking Noise


En la meva "depressió" post- Harry Potter and the Deathly Hallows (amb el llibre acabat i ningú amb qui poder parlar) vaig descobrir, potinejant per You Tube, les Potter Puppets. Aquest és un dels meus episodis preferits, juntament amb el mític Bothering Snape ( que ja postejaré més endavant). Després del drama d'acabar les històries de l'heroi mag, i haver d'aguantar la frustració d'aquelles coses que no et van agradar (també en parlaré en algun altre post) m'ha consolat molt riure amb imatges com aquesta. A veure qui és capaç de no parar de canturrejar la cançoneta al cap!!
Snape, Snape, Severus Snape.. ¡Dumbledore!

På turné i Stockholm (I)


Part de les meves millors experiències tenen la seva llar al Nord d'Europa, a Suècia. Aquest estiu vaig fer una de les poques bogeries registrades en el meu currículum personal: creuar el continent per passar dos dies a l'adorable Estocolm i poder veure en concert un dels meus artistes preferits, Per Gessle. Així que amb no més equipatge que dos pantalons, dues samarretes, una guia de Suècia en anglès i el meu mp3 carregat de cançons de Mazarin, En Händig Man o Gyllene Tider vaig agafar un avió amb destí a la capital sueca dissabte 11 d'agost. Sense facturar i amb un munt d'hores per cremar (per la por a trobar-me un aeroport saturat com el de les últimes setmanes), vaig passar el matí asseguda a un banc del passadís de botigues del Prat, menjant croissants de xocolata del dia anterior (que, per cert, no ens van cobrar) i rient mentre una senyora de la neteja buidava les escombraries tot cantant alegrament alguna cosa sobre una Torre de Babel...
El viatge a Suècia és llarg i pesat, i més quan la pel·lícula és un pseudo-drama americà sobre cavalls i ranxos de Texas i et mors de gana ja que els nervis del matí no et van deixar esmorzar amb tranquil·litat. L'arribada, però, va ser puntual, i sense adonar-me, tornava a posar els peus al país que tants grans moments m'havia donat dos anys enrere. I d'aquí, amb entrepà en mà, a l'Arlanda Express, aquell tren odiosament car però que en vint minuts em deixava a dues passes del meu hostal.
Estocolm no em va decepcionar en la meva arribada. Sol, caloreta i una llum que et convidava a passejar mentre descontaves els minuts per l'arribada del moment musical de l'any. L'hostal seguia igual que feia un any i mig: la gent era amable, les instal·lacions correctes i vaig poder tornar a tenir un llit a la part de dalt de la llitera (on tens les preuades tauletes penjants per deixar-hi el telèfon mòbil i l'aigua!). Un cop fet el llit el millor que vaig poder, vaig tornar a deixar-me perdre la ciutat. Les meves passes em van portar a Skeppsholmen, l'illa coneguda pel famós alberg flotant Af Chapman (bastant brut, segons diuen...), i on l'estiu havia portat a la gent a estirar-se a la gespa sobre mantes, a prendre el sol en banyador, a mirar el mar bàltic amb ulls somiosos i a fer esport a l'aire lliure. Passejant-hi, un ja no recordava que estava en mig d'una de les ciutats més grans del Nord d'Europa.