diumenge, 30 de març del 2008

In vain I have struggled...


És una veritat universalment coneguda que un home amb una bona fortuna vol també una esposa... Bé, tothom que hagi llegit "Pride and Prejudice" de Jane Austen segurament coneix aquesta frase, i si l’ha disfrutat tant com jo, segurament també coneix l’altra veritat universal: ningú mai podrà interpretar el personatge d’Elizabeth Bennet de forma satisfactòria ja que tota dona que llegeix aquest llibre s’identifica tant amb la protagonista que és impossible que una actriu arribi a aquest nivell. Dic això perquè aquests dies he descobert una joia de la BBC  que m’ha fet renunciar a una d’aquestes veritats indiscutibles, i, fins i tot, rebaixar uns quants esglaons la meva admiració per l’adaptació cinematogràfica que va protagonitzar ara fa poc Keira Knightley de la novel·la.
La raó és que aquests dies he devorat completament la minisèrie de la BBC del 1995 sobre "Pride and Prejudice", protagonitzada per Colin Firth (a la foto n’hi ha un petit tast...) i Jennifer Ehle. I tot i que m’encanta Firth i veuria els sis capítols 20 cops seguits només per veure’l a ell, la raó d’escriure aquest post és perquè m’he quedat meravellada per la interpretació de Lizzy Bennet. Quan vaig veure la pel·lícula de Keira Knightley, tot em va agradar força, però el personatge protagonista no em va satisfer tant com al llibre. Crec que la gràcia de Lizzy és que sap combinar l’elegància, la intel·ligència, el sarcasme i l’humor amb un equilibri envejable, que li permet enamorar tot un cavaller sense renunciar a la seva forma de ser. I al film es perd aquest equilibri, perquè la Knightley fa que la balança caigui cap al costat del sarcasme i la incorrecció... Potser com avui en dia seria el seu personatge, però no en l’època en què es situa el llibre.
La interpretació de Jennifer Ehle la vaig descobrir en uns videos del youtube que comparaven les dues adaptacions (BBC/cine), i llavors em va semblar freda... Però com que cinc hores d’adaptació prometien més que dues hores de film, em vaig descarregar la minisèrie a l’e-mule i em vaig disposar a gaudir-ne. I des del principi vaig canviar d’opinió.  Ehle fa un treball a través dels ulls impressionant, perquè en tot moment desprenen vitalitat, intel·ligència, acidesa... Exactament igual que m’imaginava al personatge quan llegia, però sense caure mai en la mala educació o la incorrecció.
Potser la versió cinematogràfica sigui millor per aquells que no han llegit el llibre: permet entendre la història sacrificant la integritat dels personatges originals. La minisèrie, però, respecta tant la psicologia dels personatges i els detalls de les situacions que si (com jo) et saps pràcticament de memòria els capítols tot sembla tan en harmonia, tan perfecte... que tornaries a apretar el play en el moment en que surten els crèdits finals.

diumenge, 9 de març del 2008

Perrea, perrea!

Jo sóc d'aquelles que cada mes de maig s'asseu davant del televisor amb un bol ple de crispetes i s'empassa sencera Eurovision. Fins i tot les puntuacions. I m'és igual qui enviï televisió espanyola, perquè la gràcia de veure aquest concurs amb tot el seu esplendor "icona gay" no té res a veure amb nacionalismes.
Ahir a TVE van  fer el programa per escollir la cançó i intèrpret que finalment envien a Belgrad pel 24 de maig. Enguany, després dels fracassos de "un blodi meri por favó" o els "I love you mi vida" (composat per la Rebeca "duro de pelar"... ¬¬), ho han fet de forma totalment oberta a través de MySpace i votacions per internet i telèfon: Però als de la tele se'ls hi ha colat un intrús. El Chikichiki, que van muntar com una broma al programa de Buenafuente a la Sexta, va confirmar les sospites de molts (i els malsons d'Uribarri) i va guanyar per damunt d'una tal Coral (que a mi em recorda a Dana International...) i de La Casa Azul (els de Amo a Lauraaaa).
Reconec que, quan vaig veure al MySpace la cançó, vaig considerar un sacrilegi que arribés a Eurovision. Ahir vaig canviar d'opinió. Primer, perquè vaig riure com feia temps que no ho feia quan va sortir el Rodolfo Chiquiliquatre i aquelles ballarines que queien al terra i eren incapaces d'aixecar-se per culpa de les plataformes. I a veure, si Eurovision al cap i a la fi s'ha convertit en un circ, perquè no riure'ns de tothom a la seva cara? En el moment que vaig veure l'actuació, vaig visualitzar una actuació emblemàtica d'aquí uns mesos a Belgrad.
I segon, perquè el nivell de patetisme de la gala va ser brutal. Deixant de banda el cutre-jurat que hi havia (només cal mirar les cançons que ells van seleccionar per la final..), les actuacions van donar alguns dels moments del frikisme més grans de la història. Em quedaré amb uns quants: aquella Innata cantant "Me encanta bailar" vestida rosa i plata i amb una piruleta en forma de cor enganxada al micròfon; el basquíssim Arkaitz cantant una cançó latina estil Ricky Martin que es titula "Un olé" (!) mentre un tio feia saltar espurnes contra un barril al fons de l'escenari; el crim contra la música comès per Ell*as i D-Vine; i el ventilador a tota llet mentre la veu d'ultratumba de Coral fotia crits amb allò de "Todo está en tu mente".
Com a mínim, amb el Chiki Chiki, el propi cantant és conscient de la seva cutresa i l'explota. No puc dir el mateix de la resta de concursants.