dijous, 21 d’octubre del 2010

The Hundred-Foot Journey (Richard C. Morais)


Sempre m'han agradat força els llibres de temàtica gastronòmica, tot i que no siguin una lectura habitual en la meva prestatgeria. En la meva adolescència lectora, recordo que vaig disfrutar moltíssim el llibre Un any a la Provença, de Peter Mayle, que, tot i que formalment és un llibre de viatges, de fet a mi em van encantar especialment totes les parts on descrivia aquells àpats interminables dels francesos, amb aquells plats de formatges immensos que sortien quan l'autor es pensava que no podria menjar res més en una setmana.
Aquesta novel·la la vaig descobrir a través d'una llista, crec que al diari The Guardian, on es recomanaven una sèrie de llibres de temàtica gastronòmica. He intentat buscar la llista i no la trobo per enlloc, però el fet és que el comentari que s'hi feia era força entusiasmant, així que em vaig animar a fer-me amb la novel·la. Es tracta de la primera obra que escriu Richard C. Morais, escriptor nord-americà tot i que resident molts anys a Suïssa i viatger per tot el món, que treballa a la revista Forbes. És a dir, que l'ofici d'escriure no és nou per ell. La novel·la tenia un tercer atractiu, i és que part de la història es desenvolupava a l'Índia, que últimament s'ha convertit en una espècie de constant en les meves lectures.
L'obra ens explica la història de Hassan, un noi de l'Índia, hereu d'uns avis que van crear un restaurant tradicional a Mumbai en plena Segona Guerra Mundial, a qui les revoltes religioses l'obliguen a traslladar-se, amb la seva família, a Anglaterra. Allà descobreix, d'una forma força poc ortodoxa, que el seu lloc al món és a la cuina, i una nova mudança de la família, en aquest cas al poblet dels Alps francesos de Lumière, li permet posar-ho en pràctica. En aquest nou refugi, primer s'enfronta i després es converteix en deixeble d'una xef amb dues estrelles Michelin, Madame Mallory, que treballa just davant del restaurant indi que obre la família de Hassan. Un viatge de cent passes que li obre un univers nou al jove Hassan.
Potser aquest llibre no es mereix una qualificació màxima en el meu rànquing de lectures, però he de dir que la història de com es fa aquest peculiar xef i de com arriba al cim del món culinari francès enganxa força. La novel·la permet també conèixer els aspectes foscos de l'star-system dels fogons, i fins i tot hi ha alguna que altra crítica àcida contra l'estil Ferran Adrià (aquí sota un altre nom, evidentment). Però el millor de tot és la capacitat de l'autor per descriure els plats, els aromes, les textures i els gustos; pràcticament et sents que podries menjar-te una pàgina i que et sabria com un dels plats que té entre mans en Hassan. Aquesta sensació és especialment meravellosa durant els capítols que passen a l'Índia, on el protagonista ens recorda les seves sensacions i aromes de la infància, però també van reapareixent al llarg de tota la novel·la, ensenyant-nos fins i tot que al món hi ha moltíssims més tipus d'ostres dels que ens podríem pensar.
Així que si us agraden els llibres de temàtica gastronòmica i, sobretot, teniu l'estómac ple quan us asseieu per llegir, us recomano especialment aquesta novel·la. Us farà passar una bona estona.

dimecres, 20 d’octubre del 2010

Muffins de xocolata

La reposteria continua a l'alça a casa, i aquest cap de setmana he aconseguit preparar les meves primeres magdalenes o muffins de xocolata, que en aquests moments viuen els seus darrers moments de vida entre aquestes quatre parets (és a dir, estic a punt de menjar-me la darrera). La inspiració per a la recepta la vaig trobar aquí, al blog Vida Culinaria, i  tot i que jo no vaig fer servir nous, com s'explicava allà, per tal de mirar de complicar-me una mica menys la vida, he de dir que el resultat ha estat força acceptable. Malgrat que la textura sigui potser una mica massa seca (ja he fet la nota mental de reduir-hi la farina el proper cop), de gust han quedat boníssimes i força esponjoses, i aquests darrers dies han estat un acompanyant ideal dels matins d'estudi per tal de recuperar una mica les forces abans d'iniciar la part del matí laboral.
Tornar a provar sort amb el món de la reposteria m'ha demostrat de nou com, en pocs minuts, la cuina pot passar de la calma al caos sense gairebé ni adonar-te. I és que just quan poses la safata al forn te n'adones de la quantitat de plats, bols i altres estris bruts que hi ha dispersos pel marbre i de les taques infinites de farina i xocolata que has anat deixant per tot arreu (sóc un desastre amb la farina, i més si se l'ha de fer passar per un tamís). Afortunadament, el temps que els muffins es van passar al forn van ser també una oportunitat per mi per començar a posar ordre i rentar plats. I el millor de tot és que he descobert que tot plegat em relaxa força i, sobretot, m'ajuda a sentir-me molt més satisfeta de mi mateixa quan des del forn comença a pujar aquesta olereta a xocolata tan bona...
La recepta també ha estat la meva estrena oficial amb els motlles de silicona, dels quals m'he fet tota una fan. Ideals per receptes com aquesta: les magdalenes surten del motlle sense problemes,  es refreda en pocs minuts, i a més es neteja molt més fàcilment que qualsevol altre motlle amb el qual us volgueu enfrontar. I el pots fer servir molts més cops que els motlles de magdalena de paper!

Aquesta setmana ja anuncio que no provaré més receptes de reposteria perquè serà el torn dels panelletes (jo treballo el cap de setmana de Tots Sants i he d'avançar-ne la temporada), però espero poder presentar-vos el resultat de la fornada en els propers dies.

dimarts, 19 d’octubre del 2010

El DVD de la tardor


A casa estem esperant ansiosos que arribi el 8 de novembre per poder aconseguir aquest DVD. Es tracta de l'edició en vídeo del concert de Depeche Mode a què vam anar ara fa poc menys d'un any a Barcelona, i que demostra la meva bona estrella per aquest tipus de temes: és ja el segon concert a què assisteixo i que finalment surt editat en DVD (i no hi vaig a gaires, així que el mèrit és doble).
En aquest petit avançament del DVD, cap al final, si veieu totes aquestes mans aixecades al final de la plataforma, sapigueu que una d'elles és la meva.

dimecres, 13 d’octubre del 2010

Dolça xocolata

L'altre dia vaig comentar com m'havia quedat d'encantada veient una de les exposicions fotogràfiques del Food Photo Festival de Tarragona dedicada exclusivament a productes fets de xocolata. Doncs bé, sembla que l'impacte va tornar a manifestar-se el passat cap de setmana amb efectes retardats en un parell de dies (jo no he tingut pont ni festa el dia 12) força dedicats al món del cacao.
Va començar amb una escapada dissabte a la nit a un dels restaurants que més m'agraden de la Part Alta de Tarragona: el Succa. És relativament nou i està dedicat al món de les fondues, tant de carn, de formatge com, evidentment, de xocolata. Les fondues són un dels tipus de menjar que més m'agraden per sopar a fora, perquè converteixen tota l'experiència en quelcom d'especial i divertit. I tot i que aquella nit es preveia el diluvi universal a la ciutat (al final va arribar més tard i no va ser per tant), vam marxar de casa sense por a assaborir la seva amanida de taronja i pernil d'ànec (i el pernil d'ànec és un dels aliments més bons del món), la fondue de filets de porc i vedella i, com no, la fondue de xocolata amb llet de postres. Evidentment, a aquesta darrera hi ha la part clàssica de la fruita, els inevitables melindros i, la meva preferida, els núvols de caramel que, mullats en xocolata, són una experiència pecaminosa.
Diumenge, però, es veu que no en tenia prou i em vaig aventurar a fer el meu primer brownie de nous. Fa uns mesos vaig tenir un primer intent gens digne de fer-se constar en aquest blog amb el preparat de Mary Lee, i que va quedar força horrorós pel senzill error de no fer servir un motlle adequat. I tot i que aquest cop, que he fet des de zero la massa del brownie, tampoc no he acabat d'encertar el motlle, el resultat ha estat molt bo pel que fa  a gust. Si, a més, li afegim que ha estat l'excusa perfecte per acabar amb el gelat que s'havia quedat al congelador des d'aquest estiu i que, a més, el primer tast el vaig fer des del sofà mentre veia els DVD's de la primera temporada de les Gilmore Girls, es pot ben dir que va ser una tarda perfecta.

dijous, 7 d’octubre del 2010

El curs que no faré (i em moro per fer)

Amb la meva complicada agenda d'estudis a distància (una carrera a la UNED, un idioma la UOC), un treball que roba massa hores i les eleccions municipals a la cantonada, no em puc ni plantejar seriosament apuntar-me a aquest curs. Però ja us avanço que l'any vinent esperaré en candeletes que el repeteixin. Que de quin curs parlo? Del que organitza en línia l'Oxford University dedicat íntegrament a Jane Austen. Comença al gener, costa només 180 lliures si ets resident a la Unió Europea i sí, està dedicat de principi a fi a analitzar les obres de Jane Austen.
Jo em quedaré sense tastar-lo enguany, però si a algú més li interessa, que sàpiga que les inscripcions estan obertes! I imagineu que bé que quedarà allò de "estic fent un curset a la universitat d'Oxford"... En el meu cas, un altre any serà, no?

dimecres, 6 d’octubre del 2010

Menjar amb la vista


És curiós que a Tarragona sempre ens estem queixant que no hi ha activitat cultural interessant fora de les dues exposicions de torn de les caixes d'estalvis, però després, quan hi ha realment una iniciativa especial, els locals acostumem a no fer-ne ni cas. Ho dic perquè això és el que està passant amb el Food Photo Festival, un festival cultural dedicat a la fotografia gastronòmica que estarà en marxa a la ciutat fins el 17 d'octubre i que, curiosament, sembla que ha atret més estrangers que no pas tarragonins. Tarragonins que després ramblejaran avorrits perquè no troben res interessant a l'agenda...
Jo, malgrat el poc (inexistent) boca-orella sobre el Food Photo Festival, em vaig aventurar el passat dissabte a descobrir-lo per mi mateixa. El festival inclou tres tipus d'activitats: la part professional per a fotògrafs especialitzats en temes gastronòmics (ja sigui reportatges de restaurants, de producció d'aliments, de menjars en si o de publicitat alimentària), els tallers i, finalment, i la que m'interessava a mi, les exposicions. Tot i que s'ha esquitxat tota la ciutat de propostes (incloent projeccions de vídeo) hi ha dos centres neuràlgics: el Mercat Central (ara tancat per unes teòriques obres i reconvertit mentrestant en mega-sala d'exposicions) i el Refugi 1 del Port.
He de dir que en principi em vaig apropar a les exposicions amb ànims de passar l'estona i fer alguna cosa diferent, però  la proposta em va captivar. I és que molt sovint mirem la fotografia gastronòmica com una fotografia que val menys que qualsevol altre i, de fet, és una de les que més juga amb els sentits. Una bona fotografia de menjar et permet gairebé olorar, tocar i tastar el plat. I a les exposicions que es poden veure aquests dies a Tarragona es pot descobrir molt del que es pot fer només amb una càmera i aliments. Com, per exemple, gairebé omplir-se l'estómac només amb la mirada.
Tant al Mercat Central com al Refugi 1 del Port hi ha juntes mostres de diversos fotògrafs. La del Mercat Central és la més àmplia, i cobreix pràcticament tots els camps en què es pot manifestar aquesta especialitat. És molt difícil limitar-me a mencionar només algunes favorites, perquè cada nom de fotògraf que veia, era un nom que apuntava a la llibreta com  a favorit. Però forçada a resumir per no avorrir-vos, em va encantar la proposta d'Amélie Lombard, anomenada Vinaigrettes Abstraites. Aquesta fotògrafa fa una sèrie d'homenatges a pintors reproduint les seves obres amb, com diu el títol, vinagretes. Tot productes comestibles, però disposats i fotografiats com si fossin pigments de les pintures. Aquí us he penjat un dels exemples, dedicat a Jackson Pollock. Molt xulo.

Interessant, tot i que des d'una perspectiva diferent, és la mostra de Jan-Peter Westermann, que s'endinsa en la cuina dels monestirs budistes a la Xina. I totalment deliciosa la de Frank Croes, dedicada íntegrament a la fotografia de xocolata. Se'm feia la boca aigua mentre la mirava...
Al Refugi 1 del Port també vaig trobar propostes que em van fer gràcia, com una mostra sobre la Oktoberfest de Munich (amb una mirada també a la seva part "fosca") i una altra amb les maquetes de menjar dels restaurants del Japó (una prèvia del que em trobaré aquest novembre en la meva aventura per terres nipones). Però de la col·lecció que hi ha en aquest local em va agradar especialment el vídeo (o, millor dit, fotofilm) de Robin Willis: Walter ate a peanut. Em va encantar, tot i que és una llàstima que l'àudio sigui només en anglès sense subtítols. Però com en la meva visita només vaig trobar gent de fora del país, suposo que tampoc s'hi han preocupat gaire.
Així que si passeu per Tarragona i us agrada la fotografia, no us perdeu la vostra dosi de Food Photo Festival. No us decebrà.

dissabte, 2 d’octubre del 2010

The Taste of Sorrow (Jude Morgan)

El mes de setembre pel que fa a lectures s'ha tancat amb aquesta novel·la de Jude Morgan (pseudònim de Tim Wilson) que no és més que una espècie de biografia fictícia de les germanes Brontë. És a dir, l'autor respecta totes les dades conegudes sobre la vida de la famosa família de Haworth (Yorkshire) i, a partir d'aquí, construeix una novel·la inventant-se, evidentment, diàlegs, sentiments, alguns esdeveniments, i bastint-ho tot com una història de ficció que, de fet,  es podria entendre com a tal.
Quan vaig sentir a parlar per primer cop d'aquesta obra, em va cridar precisament l'atenció el seu punt de partida, que és força original. I tot que, en principi, et podria fer pensar en una proposta de literatura de poca qualitat associant-lo amb els spin-offs de la literatura anglesa del XVIII i XIX que corren per aquests móns, en aquest cas el llibre supera tots els perjudicis per tan bé com està escrit i la facilitat amb què van fluint els esdeveniments. M'agrada perquè, tot i el títol, no es recrea especialment en el drama de la història real de la família (les morts de Branwell, Emily i Anne amb pocs mesos de diferència), sinó que ofereix una proposta sobre què va conduir aquestes tres dones relativament aïllades del món a escriure unes novel·les que han acabat sent de referència per a la literatura anglesa.
Tot i aquest reguitzell de coses bones que acabo de deixar anar, la novel·la no m'ha acabat d'entusiasmar. I això que m'ha durat poques setmanes i mai no m'ha arribat a avorrir ni a desitjar deixar-la. Suposo que, en part, influeix l'impacte que l'any passat em va provocar la biografia de Charlotte Brontë escrita per Elizabeth Gaskell, que, ja sé, no és absolutament biogràfica en termes de respecte a la realitat, però recordo que em va arribar a obsessionar en aquell moment. I té part de la culpa que aquest estiu hagi mogut cel i terra fins a poder visitar el Brontë Parsonage de Haworth. Amb aquest llistó emocional tan alt i recent, suposo que a Jude Morgan li ha costat més fer-se un forat.
Un altre tema que ja he comentat moltes vegades és que em molesta especialment l'obsessió de la gent per explicar la vida de les dones escriptores com si la seva genialitat literària s'hagués d'explicar a través de la forma en què la seva biografia es plasma en les novel·les. No és que aquesta novel·la faci això, ni molt menys, però sí que reconec que el perjudici em deu aparèixer sempre que m'enfronto a una obra així. I és que aquesta obsessió trobo que està força present en el cas de les Brontë, on estic segura que hi ha més gent que coneix la seva història vital que no pas la de les seves obres. I, sincerament, és una llàstima no deixar-se emocionar directament pels primers capítols de Jane Eyre sense necessitat de conèixer que tot plegat s'inspira en una experiència d'infància de l'autora. El que impacta és la capacitat de Charlotte Brontë per explicar-ho, no el seu reflex en la realitat.
Però tot i això, he de reconèixer un mèrit a l'autor, i és que tot i que els esdeveniments per a mi ja eren coneguts (i suposo per a molts lectors també), l'autor aconsegueix enganxar-te gràcies al retrat preciós que fa de les psicologies de les tres germanes. M'ha agradat especialment que dóna molt d'espai a Emily (la meva preferida) i Anne, que normalment acostumen a quedar en segon pla, i també com les germanes més grans i que moren durant la infància també tenen un paper destacat en els primers capítols.
Per la meva part, doncs, em dono força per satisfeta amb la novel·la, i ja tinc l'ull posat sobre una altra obra de l'autor, Passion, on ens parla dels poetes romàntics anglesos. No crec que trigui gaire en caure...