divendres, 9 de juny de 2017

Someday, Someday, Maybe (Lauren Graham)



Quan fa unes setmanes us vaig parlar del llibre que l'actriu Lauren Graham va escriure durant la gravació del revival de les Chicas Gilmore (i que es va publicar al mateix temps que Netflix estrenava els esperats nous capítols), ja vaig avançar que, després d'aquesta mena d'autobiografia / memòries de rodatge, també li havia donat una oportunitat a la primera novel·la escrita per l'actriu: Someday, Someday, Maybe, que es va publicar el 2013. En aquesta història, que també sembla tenir una forta càrrega autobiogràfica, ens traslladem al Nova York del 1995 amb la història de Franny, una jove aspirant a actriu que s'enfronta als darrers sis mesos del seu ultimàtum per aconseguir triunfar al món del teatre abans de retornar a la vida convencional que, teòricament, l'està esperant al seu poble natal.

El primer que s'ha de dir d'aquesta novel·la és que s'ha d'entendre com una història lleugera sense gaires pretensions. Una mena de chick lit que pretén ser una lectura de confort i divertida. I li he de reconèixer el mèrit on el té: és una història que enganxa i que es llegeix volant, ideal, per exemple, per llegir durant un viatge o similar. A mi em va acompanyar en el nostre cap de setmana a Milà i va ser ideal per a l'avió, ja que va contribuir a què el vol em passés volant!

Aquest probablement sigui el principal punt fort de l'obra. La història està narrada amb gràcia i el personatge protagonista, Franny, a mi em va caure força bé i fins i tot vaig simpatitzar amb les seves neures, però entenc que hi hagi gent que li acabi resultant insufrible. Els personatges secundaris, tot i que una mica plans, resulten divertits (la companya de pis que aspira a ser productora de cinema, el noi que somia amb ser guionista, els companys de classe d'interpretació de la Fanny...) i hi ha situacions que viu la Franny que directament em van fer esclatar amb rialles enmig d'un avió replet de gent.

Els punts febles de la novel·la, però, es troben per una banda en la seva sospitosa càrrega autobiogràfica. Franny viu a Nova York, va ser criada pel seu pare, vol triomfar a Broadway, treballa de cambrera a un restaurant i té un cabell impossible de domar... característiques totes elles que comparteix amb aquelles que Graham ens explica de la seva vida a Talking as Fast as I Can. Segurament les similituds amb la seva vida acaben aquí (o no, qui sap), però sincerament, tinc a Lauren Graham per algú prou intel·ligent per evitar caure en aquest recurs quan és, precisament, el que tot crític buscarà en la primera novel·la d'algú famós per ser actor.

L'altre punt negatiu de l'obra el podeu deduir del dit fins ara, i és la previsibilitat de tota la trama. No estem davant d'un llibre d'acció (bàsicament anem seguint a Franny en la seva desesperació per triomfar i les seves frustracions davant d'audicions que surten malament, feines en què va perduda, caigudes accidentals i agents que desapareixen), però sí que després de dos o tres capítols sabem per on aniran les coses. L'única sorpresa que Graham es permet és deixar un final obert, cosa que a mi em va agradar, però que, pel que he llegit, va desesperar molts aficionats del gènere.

Tot i jugar potser massa sobre segur (crec que l'habilitat per escriure de Graham  li donaria per arriscar-se una mica més) i algunes irregularitats, aquest és un llibre que promet unes hores d'evasió, un somriure a la cara i un passeig per les interioritats del món del teatre / cinema / publicitat de la mà d'algú que el coneix de primera mà, que sempre és interessant.

Someday, Someday, Maybe, de Lauren Graham. Ballantine Books Inc, 2013. En el moment d'escriure aquest post, el llibre no estava editat en castellà ni català.

dimecres, 31 de maig de 2017

Career of Evil (Robert Galbraith)



Per fi arriba el moment de parlar del tercer i, de moment, darrer volum de la sèrie de detectius de Cormoran Strike escrita per Robert Galbraith (pseudònim, com he comentat moltes vegades, de J.K. Rowling, famosa per ser l'autora de Harry Potter). Career of Evil ha estat el llibre de la sèrie que més m'ha costat llegir, però també el que més m'ha agradat de tots. I, també, el que m'ha deixat amb més ganes de tenir a les mans la continució de la saga, una situació força frustrant ja que, de moment, no hi ha data ni títol de la quarta novel·la de Cormoran Strike.

A Career of Evil, per primer cop, Strike i Robin estan al bell mig de la història que investiguen. Després que els dos protagonistes resolguessin la tensió del segon llibre donant formació i un paper més preponderant a Robin com a investigadora, el despatx es veu trasbalsat per un fet força xocant: Robin rep un paquet anònim que inclou una cama de dona. Comença així una investigació sobre persones del passat de Robin i , sobretot, de Strike, que puguin estar darrere d'aquesta amenaça. El misteriós remitent, mentrestant, està darrere de diferents casos d'atacs a dones que progressivament va apropant-se a Robin.

Quan he dit que aquest va ser un llibre que em va costar llegir, no va ser pas per la seva qualitat o perquè em costés seguir la trama, sinó perquè la història em va resultar tan impactant que em va provocar malsons. Em vaig despertar tan afectada que vaig optar per deixar de banda un temps el llibre i reprendre'l més endavant. Un descans que em va venir bé per després tornar a agafar-lo amb més ganes i ja sense malsons.

Gran part de culpa d'aquesta situació ho té el fet que aquest és el llibre que resulta més real en tractar un tipus de crim habitual en el nostre món (les agressions a dones) i, a més, relatar-lo amb capítols en què l'assassí ens parla en primera persona, sempre sense revelar-nos la seva identitat. Algunes d'aquestes escenes són molt dures pel que descriuen, i molt més difícils de gestionar, almenys per mi, que les escabroses històries que vam trobar al segon llibre de la saga, The Silkworm.

El que de veritat, però, roba el cor d'aquesta novel·la és com Strike i Robin es posen al centre de la història. Si fins ara havíem anat rebent informació sobre la seva història personal amb comptagotes i de forma marginal (i, en tot cas, molt més en el cas de Strike que no de Robin), ara la novel·la obliga a tots dos a recórrer el seu passat per resoldre el misteri. En el cas de Strike, per trobar l'home del seu passat que ara està amenaçant Robin com a venjança contra ell. En el cas de Robin, ha de retornar a uns episodis traumàtics del seu passat també per superar la situació en què es troba en el present, tant laboralment com en la seva història personal amb el seu promès, Matthew. I, progressivament, alguna cosa també va desenvolupant-se entre els dos protagonistes i fent-los qüestionar altres aspectes de les seves vides.

I nosaltres conforme més coneixem a Strike i Robin, més ens n'enamorem. Hi ha escenes i diàlegs entre els dos que em van robar el cor, i la voràgine del final (que no desvetllaré) et deixa literalment amb el cor a la boca, demanant més. Ja és mala sort que el llibre en què més descobrim sobre els seus personatges i en què sembla que finalment les peces del joc estan sobre la taula, sigui el que l'autora escull per acabar amb un cliffhanger d'aquests traidors que haurien d'estar prohibits. Així que no queda un altre remei que seguir esperant.

Career of Evil, de Robert Galbraith (2015, Little Brown and Company). Salamandra el va editar en castellà (El oficio del mal) i en català (L'ofici del mal)  el novembre de 2016.

dilluns, 22 de maig de 2017

Pride + Prejudice + Zombies



Un aclariment d'entrada: no he llegit ni crec que llegeixi mai aquest pastitx pseudoliterari que és Pride and Prejudice and Zombies. Per qui no ho sàpiga, un tal Seth Grahame-Smith va aprofitar que el text d'Austen estava en domini públic (és a dir, ja no paga drets d'autor) i es va dedicar a intercalar entre les frases d'Austen, escenes de temàtica zombie. D'aquesta forma , la història passava a estar situada en el context d'una història d'apocalipsi zombie. Reconec que per mi és molt difícil ser capaç de llegir les paraules d'Austen barrejades amb això, i més quan no és un gènere que m'agradi. I fins i tot responc de forma violenta quan algú em comenta que no ha pogut mai acabar-se Orgull i Prejudici i que intentarà provar si la versió zombies funciona millor... No. No!

Per què, llavors, avui us parlo de la seva adaptació al cinema? Seré sincera: Quan la van estrenar al cinema, he de confessar que vaig pensar que el plantejament em va semblar més acceptable. Potser perquè al cinema estic més acostumada a aquest tipus de pastitxos, potser perquè no suposava haver de llegir les paraules literals d'Austen barrejades amb altres molt per sota pel que fa a qualitat... Però el cas és que vaig pensar que, com a divertiment, la versió cinematogràfica podria ser interessant, tal i com ho són les diverses modernitzacions del clàssic que hi ha o barreges de genere com la mítica Lost in Austen. No vaig anar, però, al cinema; ni m'ho vaig plantejar. El motiu és que, si hi ha una cosa que em fa por al món (a part de la pel·lícula Alien, que mai no podré veure per culpa d'un videojoc d'MSX del meu germà), són els zombies. No suporto els zombies. He vist pel·lícules còmiques amb zombies que m'han fet por de veritat i que he hagut de treure. Així que per mi era impensable anar a una sala de cinema  a veure això.

Però, ara que tinc Movistar +, i vaig veure que estava disponible a demanda, i vaig convèncer el meu home perquè e la veiés amb mi (perquè sola em veia incapaç)... Doncs crec que va arribar el seu moment. I el resultat m'ha confirmat que: primer, tenia raó en evitar aquest llibre. I segon, que la història sols pot fer gràcia als coneixedors d'Austen. O a aquells que els hi agradi tot on surti Austen, sigui quin sigui l'argument, o fins i tot la seva inexistència. Però en cap cas pot ser una drecera si el clàssic original se us fa complicat de digerir. En aquest cas, tan sols seria una història de zombies, i no de les bones.



Per situar-nos: en aquesta versió, la història d' Orgull i Prejudici  es desenvolupa més o menys (amb alguns canvis) com passa al clàsssic de Jane Austen, però en un context molt diferent. Anglaterra està envaïda pels zombies, les famílies envien els seus fills a l'Àsia a educar-los per lluitar contra ells, i les zones protegides de l'apocalipsi són bàsicament els pobles anglesos situats a la banda "humana" d'una gran muralla protectora. Elizabeth Bennet i les seves germanes van carregades d'armes per matar zombies, i Darcy és un expert caçador de zombies que desconfia de tothom.

El principal valor de l'adaptació és que no es pren gaire seriosament a ella mateixa: en certa forma, podem interpretar la pel·lícula com una paròdia amb l'ús dels zombies com a excusa per jugar a caballers i dames durant la Regència. Els actors estan relativament ben escollits: Lily James està força bé com Elizabeth Bennet (llàstima que després d'això mai podrà ficar-se en la pell d'aquest personatge de forma seriosa) i Sam Riley no és pas un mal Darcy. L'adaptació té escenes divertides (Matt Smith com a Mr Collins és probablement el millor de tot), hi ha certes clucades d'ull a les adaptacions més populars d'Austen també molt divertides, i la posada en escena hi afegeix alguns elements de pseudo-erotisme que bé, estan una mica al llindar entre el contrapunt divertit o l'aparença de pel·lícula de sèrie B.

La pel·lícula, però, trobo que funciona bé mentre segueix de forma més lineal l'estructura de l'obra original d'Austen. Sempre és divertit esbrinar d'on sortiran els propers zombies, o com es reinterpretarà algun dels secundaris més gloriosos. La cosa s'espatlla, però, quan, en la segona meitat, la trama s'allunya més del text original i desenvolupa una història relativament pròpia que no té gaire sentit ni atractiu. Al final, recordo que vam riure fins i tot en moments en què dubto que estigués previst que ho fessim.

Tot i això, com a curiositat, i si sou tan fans de les adaptacions d'Austen que necessiteu conèixer totes i cadascuna de les versions que s'hi facin, us pot fer passar una estona divertida. I tranquils, aquí els zombies són tan ridículs i la història té tan poca tensió, que no fan por ni a algú que està tan traumatitzada amb ells com jo.

Pride and Prejudice and Zombies (2016). Director: Burr Steers. Amb  Lily James, Sam Riley, Matt  Smith, Douglas Booth, Bella Heathcote, etc

dimecres, 10 de maig de 2017

Talking as Fast as I Can (Lauren Graham)



Talking as Fast as I Can és el llibre gairebe autobiogràfic que l'actriu Lauren Graham (famosa pel seu paper protagonista a Gilmore Girls) va escriure de forma paral·lela a la gravació del revival de la sèrie que va emetre la tardor passada Netflix. En ella, en principi, l'autora (que en el moment de la publicació d'aquesta obra tenia una novel·la ja publicada, Someday, Someday, Maybe, de la que us parlaré més endavant) havia de plasmar els records de la gravació de les set temporades originals de la sèrie, i les sensacions i anècdotes d'haver tornat a posar-se en la pell del seu personatge més mític, la-mare-que-tots-voldríem-tenir/ser, Lorelai Gilmore. Tot plegat, amanit amb algunes dosis de la seva vida i carrera.

En primer lloc, aquest és un llibre que segurament no hagués llegit mai si no hagués estat disponible directament per Kindle. La satisfacció immediata que dóna descarregar-lo al moment quan el compres, i el preu més rebaixat, són factors que m'empenyen a variar més el tipus de gènere que llegeixo i permetre'm capricis com aquest: un llibre de consum ràpid i satisfacció també ràpida. Va ser la novel·la que em va acompanyar durant l'època d'exàmens del passat semestre, i em servia com una fórmula divertida d'evasió. Tot i això, em va provocar sensacions enfrontades.

Començaré pel dolent: crec que el llibre és una mena de poti-poti que no té clar en cap moment que vol ser. I ho dic perquè el principal element de màrqueting amb què el venen (conéixer com ha estat per l'autora ficar-se en la pell de Lorelai Gilmore al llarg dels anys) és, segurament, la part menys interessant de tota la història. Tot i que Graham explica alguna anècdota interessant (per exemple, com va aconseguir el paper i com el tipus de personatge trencava amb els motlles en què es trobava encaixada en les successives audicions), ens aporta poca cosa en profunditat en referència a la sèrie. En primer lloc, perquè ella mateixa reconeix que no ha vist mai la sèrie original (odio veure's a ella mateixa) i que no recorda gaires coses de la seva gravació. Com a experiment per la redacció del llibre, Graham se sotmet a una marató de les set temporades de la sèrie i va recollint alguns detalls del visionat i el que va recordant, però res destacable.

Però el que realment és més decebedor és les seves experiències sobre la gravació del revival. Alguns comentaris dels actors que hi havien participat ja m'havien donat pistes que els actors no van tenir gaire sentit de comunitat durant la gravació i que Graham havia estat més capficada en escriure aquest llibre que en rememorar vells temps, així que veureu poques històries que valguin realment la pena. Hi ha anècdotes molt maques (com la història de la primera camisa que fa servir en el rodatge del revival i que resulta dir-se Lorelai II sense que ni ella ni l'encarregada de vestuari s'haguessin adonat), però en general sembla que Graham està més interessada en aconseguir cameos per a la seva parella i altres actors que l'han acompanyat a la sèrie Parenthood que no pas en el mateix revival i la seva trama. Potser perquè ella també veia els elements decebedors que part de l'audiència també vam percebre? Qui sap.

La part que realment és divertida d'aquest llibre són les històries de la seva vida que Graham explica: la seva curiosa infància, els seus inicis com actriu, la seva època d'encadenar treballs dolents compatibles amb les exigències de buscar-se la vida en el món del teatre a Nova York... I també reflexions sobre la seva vida, com sobre la moda i l'alimentació a Hollywood, així com el fet que hagi estat soltera gran part de la seva carrera i les reflexions que fa sobre aquest tema, que segurament ajudaran a persones que també se sentin soles pel fet de tenir una edat en què totes les expectatives socials et situarien ja amb parella. Totes aquestes parts crec que estan escrites amb una gràcia i una sinceritat que resulten molt entretingudes, i que redimeixen tot el llibre, malgrat que són precisament les culpables que a l'obra li falti coherència.

Els capítols, doncs, funionen bé individualment, però sense que semblin estar gaire connectats l'un amb l'altre, excepte el fet que estan escrits durant la gravació d'una sèrie de la qual ens pot dir ben poca cosa que no sapiguem ja. En certa forma, sembla que hagi estat un cúmul d'historietes recopilades el més ràpid possible i sense gaire tasca d'edició al darrere per publicar-les al mateix temps que Netflix estrenava el revival. Més una campanya de màrqueting que no pas un producte més treballat i que, amb una mica més d'esforç, hagués permés tenir un producte més coherent i complet.

El millor de tot és descobrir que Lauren Graham té una veu pròpia interessant i que escriu amb certa gràcia (sovint molt deudora de la veu de la mateixa Lorelai Gilmore, no sé si per un paper que interpreta o perquè realment Lorelai és com és perquè Graham hi ha posat part de la seva veu) i em va fer créixer la curiositat per llegir la seva novel·la de ficció. Així que aviat tornarem a parlar de Lauren Graham, ara com autora de ficció.

Talking As Fast As I Can, Lauren Graham. Virago, 2016. *En el moment de publicar aquest post, el  llibre no estava disponible en castellà.

dimecres, 3 de maig de 2017

Éxodo y Exilio del Arte (Arturo Colorado)


Si en el darrer post us comentava que era molt atípic que us parlés d'un llibre d'autoajuda, avui també us porto una temàtica poc habitual per aquí, tot i que no pas entre les meves lectures: un llibre sobre Història de l'Art. Hi ha una història darrere de com Éxodo y Exilio del Arte, d'Arturo Colorado, arriba a casa meva. El semestre passat estava cursant a la UNED (on estudio el Grau en Història de l'Art) una assignatura sobre Patrimoni Artístic, i el manual mencionava de passada els problemes que hi havia hagut durant la Guerra Civil per la protecció dels quadres del Museu del Prado de Madrid, i aquesta espurna va encendre la meva curiositat. Poc després, repassant exàmens de cursos anteriors (un model d'examen una mica atípic), vaig veure que un any es va demanar als estudiants que comentessin un llibre de la bibliografia extra que haguessin llegit. Evidentment, aquesta pregunta em va posar nerviosa perquè jo no n'havia llegit cap, és clar, així que em vaig animar per aprofundir en el tema anterior amb un dels llibres recomanats.

Aquest assaig d'Arturo Colorado (que es va editar el 2008, però que si no m'equivoco anys abans ja circulava pel mateix Museu del Prado, tot i que amb una investigació una mica més limitada) ens parla d'un d'aquells temes que resulta increible que no siguin més coneguts. Durant la Guerra Civil, després que el Museu del Prado fos víctima de diversos bombardejos en el seu entorn i es considerés compromesa la seva seguretat, el govern de la República va decidir treure els quadres de la capital i dur-los a un lloc segur. Destinació que primer va ser València, després Catalunya, i finalment la fugida per la frontera francesa fins a Ginebra, on es va fer una exposició mítica sobre les principals joies del Prado, una de les poques vegades en la història que s'han exhibit fora de Madrid.

Tot i que el llibre sigui sobretot un assaig i molt i molt ben documentat (Colorado és el primer en tenir accés a tot un seguit de documentació estrangera sobre aquest afer, i fins i tot recorre als arxius militars, a cartes personals i un fotimer d'entrevistes per reconstruir aquests fets), a la vegada es pot llegir també com una novel·la. Una història d'aventures però amb el component tràgic de ser real. Ja sabem que entre la literatura espanyola les històries situades durant la Guerra Civil són molt habituals, però crec que, curiosament, aquesta va ser la que em va donar una aproximació més directe a com va ser el conflicte. Potser precisament perquè estàs parlant d'una cosa tan allunyada en principi de la vida quotidiana de la gent, però a la vegada un element  simbòlic tan cabdal (per mi) com és el patrimoni, aquells quadres del Prado que tantes vegades he contemplat sense ni plantejar-me l'esforç que hi ha darrere del fet que jo avui, en ple segle XXI, encara en pugui gaudir.

La història s'estructura en tres parts: l'inici del conflicte bèl·lic i l'organització del sistema per salvar els quadres del Prado, amb la presentació dels personatges principals; la història de l'èxode per terres espanyoles fins arribar a la dramàtica fugida cap a França i Suïssa en una operació realment a contrarellotge i mentre les bombes queien literalment entre els camions que duien els quadres; i finalment, l'estada dels quadres a Ginebra, l'organització de l'exposició i el seu retorn, finalment, a l'Espanya franquista.

Tota l'odissea està tan ben narrada i amb tanta emoció que a un li resulta difícil entendre com és que el cinema espanyol (un altre molt avesat a parlar de la Guerra Civil) no ha fet mai una pel·lícula sobre aquests fets. Sincerament, crec que si Hollywood descobrís aquesta història, la posarien en marxa. Us asseguro que hi ha escenes com la de l'exili final de Figueres cap a la frontera francesa que us mantenen en tensió, mentre els responsables de la República dels quals vam aprendre els noms de memòria a l'institut signen un conveni a les llums dels fars d'un vehicle, mentre les bombes sonen al seu voltant; busquen desesperadament camions on carregar obres tan cabdals com els Velázquez o Goya del Prado; o mentre operaris es veuen forçats a passar a peu la frontera carregant a les espatlles aquests tresors. Tot això va passar de veritat i em resulta frustrant que no ho tinguem present i se'ns recordi quan les contemplem amb totes les comoditats a Madrid.


Com en tota obra sobre aquest període, és clar, és obligatori mencionar la pregunta ineludible: és partidari d'un dels dos bàndols l'autor? I, sincerament, crec que Colorado fa un gran esforç per analitzar els fets de les dues parts, i fins i tot es justifica profusament amb documentació quan carrega les tintes sobretot contra el bàndol franquista. Perquè Colorado ens demostra com Franco va bombardejar l'entorn del Museu del Prado tot i estar ben senyalitzat (una acció contrària a les convencions internacionals) i com després va bombardejar zones on sabia que es guardaven els quadres, o vies per les que estava passant el convoi pel seu exili a França, malgrat que se'ls avisava repetidament.

Però l'autor també és crític amb la gestió de la República, no amaga els atacs a patrimoni de l'església i la noblesa per part d'incontrolats i planteja si realment treure els quadres de Madrid va ser la millor opció i, sobretot, com els temes polítics van fer que la decisió final de buscar refugi a Ginebra es fes massa tard i de forma precipitada, quan una millor planificació hagués fet molt més segur i menys dramàtic el seu exili. Tot i això, cal destacar una idea que està darrere de tota l'obra: malgrat que els interessos polítics i militars hi juguen un paper en els dos bàndols, al final preval en el bàndol republicà l'interés per salvar un patrimoni que saben molt bé que tornarà a mans dels franquistes, però que consideren imprescindible per tot el país.

Desgraciadament, com també fa evident el final de l'obra, els protagonistes de l'assaig no tenen pas un final feliç. Els capítols finals sobre l'estada i exhibició de les obres a Ginebra i el seu retorn a Espanya demostren el trist paper tant de les autoritats franquistes com, sobretot, de la difunta Societat de Nacions, que fa un dels papers més penosos que queden retratats en l'obra. Mentre els veritables herois que permeten que avui el Prado sigui el que és, van sortir per la porta del darrere tractats gairebé com uns criminals. I sense que encara avui s'hagi fet més que alguns gestos puntuals per recordar-los.

El Exilio del Arte. Arturo Colorado Castelary. Cátedra, 2008. 394 pàgines.

divendres, 28 d’abril de 2017

Fuera Complejos para Imperfectas (Raquel Córcoles & Lucía Taboada)


Com ha arribat un llibre d'autoajuda a la meva llista de llibres llegits? Doncs molt senzill, va ser un regal que em van fer aquest Nadal. Basant-se en què m'agraden molt els cómics de Moderna de Pueblo (Raquel Córcoles) i que venien un pack que incloïen un mirall i una bossa de tela força divertida, els Reis em van portar el lot que inclou aquest llibre. Es tracta de la segona part de la col·laboració entre la il·lustradora Moderna de Pueblo i Lucía Taboada, que va tenir la seva primera entrega amb Dejar de amargarse para imperfectas (2014). Vagi per davant que jo aquest primer llibre no l'he llegit (i de moment, no en tinc intenció) i, per tant, és possible que alguna de les coses que he trobat a faltar en la seva continuació hi siguin a la primera entrega. Així que disculpeu-me els que conegueu tots dos i, si m'equivoco en alguna cosa, agrairé que em corregiu.

Entrant en matèria, aquest llibre vol oferir un mètode per millorar la confiança en una mateixa, el que anomenen la "autoimatge", i ho fa amb un to irònic gràcies als personatges i còmics de Moderna de Pueblo, que amb el seu to sarcàstic vol fer-te reflexionar sobre com, molt sovint, som nosaltres mateixes les nostres crítiques més dures. Seguint les peripècies de La Imperfecta, que és el personatge principal dels còmics, i els seus quatre assessors (Estilista, Psicóloga, Coach-Nutricionista, Malévola) ofereix un métode de tres setmanes per millorar, precisament, aquesta Autoimatge.


Què funciona en aquesta proposta? El primer, i sobretot, els cómics. Vaig riure moltíssim amb algunes de les vinyetes i no puc deixar de recomanar-vos que seguiu Moderna de Pueblo per riure al mateix temps que sentir-vos retratada en moltes de les seves il·lustracions. La idea que per ser més feliç el principal és també millorar la imatge que tenim d'un mateix i permetre'ns cometre errors i no ser perfectes (perquè ningú ho és!), també em sembla una gran proposta. El problema, però, ve a l'hora d'executar aquesta idea a través dels textos teòricament d'autoajuda.

Primer problema: la idea d'un métode de tres setmanes per millorar la nostra autoimatge em sembla ridícul i una enganyifa. Potser és una forma irònica de riure's dels llibres d'autoajuda? M'agradaria poder pensar-lo. I tot i que els cómics donen la sensació de fer-ne mofa, el text dóna la impressió contrària.

Segon problema: parlem de millorar el concepte que tenim de nosaltres mateixes, però el 90% del que s'ofereix al métode se centra en la imatge exterior. Perquè no parlem d'organitzar el temps, de buscar hobbies que ens omplin, de dedicar temps a nosaltres mateixes sense penediments? No, el métode de tres setmanes et parla de com  maquillar-te (amb consells que es contradiuen amb els més habituals al món de la bellesa, per cert), com menjar (i morir-te de gana), com vestir-te i com fer esport. Em va indignar especialment que, per fer esport, el llibre et diu que has de sortir a córrer. I si no ho fas, són excuses. A tothom ens ha d'agradar el running? No podem preferir altres activitats esportives??

Tercer problema: acceptem-nos com som i no busquem cossos de la talla 36, ens diuen al principi, però al final us proposaré una dieta amb què morireu de gana. Infusions sense sucre a tutiplen... Potser és una mica contradictori, no? És necessari aprimar-se per sentir-se bé? És clar que hem de menjar sa, però això no significa que jo ja estigui satisfeta amb una talla, diguem-ne, 44, i que l'únic que vulgui sigui nutrir-me bé.

Com podeu veure, la meva incursió a l'autoajuda no ha estat gaire satisfactòria. Per sort, tant el lema de la tote bag que venia de regal ("No hago pilates, pero valgo quilates") com un mirall que avisa que va "sense filtres d'Instagram" si combinen més amb la meva concepció d'aquest tema. Curiós, però, que el llibre que acompanyen no ho estigui pas.

dilluns, 24 d’abril de 2017

Sant Jordi 2017





Una tradició ineludible en aquest blog, sigui quin sigui el context, és aquest post de balanç de Sant Jordi. Després que els IMM hagin mort en el meu cas per falta de materialitat (bàsicament compro llibres electrònic i els descarrego al meu Kindle), Sant Jordi sempre és una petita excepció en què intento fer-me amb llibres en paper. Tot i això, el fet que aquí sigui difícil trobar llibres en anglès, i que Sant Jordi (i més si cau en diumenge) sigui un dia complicat per regirar llibreries), ha provocat que enguany la meitat del botí sigui en format digital.


  • La tristeza de los ángeles, de Jón Kalman Stefánsson. Enguany no tenia gaire clar quin llibre volia per Sant Jordi, ja que cap de les novetats em cridaven l'atenció, i em fa molta recança haver de comprar traduccions d'autors anglosaxons dels quals puc aconseguir al moment el llibre electrònic en anglès. Així que he anat a la llibreria i m'he deixat endur, regirant sobretot entre els autors no anglosaxons. I així he topat amb aquest llibre islandés (veureu que Islàndia és un tema recurrent aquest Sant Jordi) que, de fet, és el segon d'una trilogia, cosa que desconeixia al comprar-lo. Espero poder llegir-lo sense problemes com a llibre independent i, si m'agrada, qui sap, potser seguir amb la trilogia.

  • Domingo, d'Irène Némirovsky. Una altra descoberta regirant prestatges a les llibreries ha estat aquest recopilatori d'històries curtes d'aquesta autora nascuda a Ucraïna a principis de segle, però establerta a França. No coneixia a l'autora, però la premissa de les històries m'ha semblat interessant i, de nou, una oportunitat, doncs, per poder anar més enllà si m'agrada el seu estil.

  • Burial Rites, de Hannah Kent. Havia llegit i escoltat moltes meravelles d'aquesta autora australiana, de la qual aquesta és la seva primera novel·la. Està traduïda al castellà, i si l'hagués trobat avui segurament hauria caigut, però ha estat impossible, així que finalment m'he fet amb l'edició electrònica en anglès. L'acció està situada a Islàndia, així que us podeu imaginar que faré més d'un viatge a aquelles latituds en les properes setmanes. La veritat és que em moro de ganes de descobrir Hannah Kent, així que no crec que trigui gaire a començar-lo.

  • Bonus track: The Princess Diarist, de Carrie Fisher. Aquest llibre sí que me l'he trobat per les llibreries, però en la seva traducció en castellà, i tenia clar que volia llegir a Carrie Fisher (l'actriu famosa per donar vida a la Princesa Leia de Star  Wars i tristament desapareguda aquest passat desembre) en la seva llengua original.  He llegit molt bons comentaris sobre la seva capacitat narrativa, i tinc força curiositat per saber com va viure el rodatge de la saga original, que és el que recullen aquests diaris retrobats per l'actriu. Em fa força recança tot el mediàtic tema de l'affair amb Harrison Ford, però estic convençuda que trobaré moltes més coses interessants. 


dilluns, 10 d’abril de 2017

Lady Susan (Jane Austen)



És un petit plaer, malgrat que efímer, poder llegir obres de Jane Austen que són noves per mi. Després d'infinites relectures a les seves sis novel·les més conegudes, de tant en tant topo amb alguna edició d'obres de joventut o alguna obra incompleta. Tot i això, fa molt de temps que era conscient que tenia pendent Lady Susan, una novel·la epistolar que Jane Austen va escriure el 1794 (amb tan sols dinou anys) però que mai no va intentar publicar. Apareixeria impresa molt després de la seva mort, el 1871.

Nota anecdòtica: Lady Susan era l'única novel·la de Jane Austen que habitualment em trobava a la biblioteca del meu poble. Sí, també tenien una còpia d'Orgull i Prejudici, però el primer cop que em vaig apropar a la secció Jane Austen, en plena moda austeniana per l'estrena de Sense & Sensibilty d'Ang Lee, aquesta és l'única obra que hi vaig trobar. I me la vaig endur a casa, vaig llegir una plana i la vaig retornar tal qual, perquè al meu jo adolescent una novel·la epistolar no li venia de gust. Després em trobaria amb Emma i altres de les seves obres, i començaria una història d'amor, però mai vaig tornar a agafar Lady Susan del seu prestatge.

I tot això ens porta al meu jo amb 33 anys que es va fer amb un d'aquests llibrets que per pocs euros inclouen l'edició de Lady Susan amb dues de les obres incompletes més conegudes de Jane Austen: Sanditon (que va deixar inacabada al morir) i The Watsons. Com que odio les obres inacabades, no comentaré gran cosa d'elles. The Watsons la vaig deixar a mitges (algun dia hi tornaré, i Sanditon em va fer la impressió d'acabar just quan començava l'acció, així que poca cosa més puc dir. El que sí vaig devorar i disfrutar va ser aquesta Lady Susan.

Com ja he dit, Lady Susan s'explica completament a través de cartes, a excepció d'un petit epíleg final. Jane Austen va tenir ella mateixa una important producció epistolar que s'ha editat repetides vegades (i de la qual, de fet, en manquen algunes que va destruir la seva germana quan va morir l'autora), així que en aquesta breu novel·la l'autora fa tota una exhibició de saber explicar una novel·la a través d'unes peces tan breus i condicionades com són unes cartes. Aquesta era una estructura que Austen va fer servir força en la seva joventut i, de fet, era l'estructura original de Sense & Sensibility fins que es va decidir a reescriure-la amb un format narratiu més tradicional.

Al contrari del que ens faria pensar el fet que sigui una obra de joventut, Lady Susan és l'única obra de Jane Austen que no està protagonitzada per algú relativament jove (Anne, de Persuasion, és la més gran i està al final de la vintena). Lady Susan Vernon és una vídua amb una filla en edat de casar-se, que arriba per sorpresa a casa del germà del seu difunt marit i la seva dona. Amb la correspondència de la mateixa Lady Susan i la de la seva cunyada, Catherine Vernon, es va desgranant el perfil dels personatges. I és que Lady Susan no sols és atípica per edat, també per caràcter. Coqueta, egoista, conquistadora, calculadora... aviat ens assabentem que arriba a buscar refugi a la casa del seu cunyat perseguida per un escàndol. I les seves arts seductores, que resulten irresistibles per molts homes més joves que ella, aviat es posen en marxa per encandilar el germà de la seva cunyada, Reginald de Courcy.

L'acció no va gaire més enllà d'això: mentre Lady Susan fa gal·la de la seva personalitat condemnable amb les cartes a la seva amiga, la seva cunyada s'escandalitza i la critica contínuament en la seva correspondència amb la seva mare. I tot i que el final és moralment esperable, el cert és que tota la novel·la traspua una certa fascinació per aquesta maldat calculadora de Lady Susan, que crea fins i tot empatia amb el lector. En definitiva, la lectura resulta fascinant perquè la mateixa Lady Susan ho és, malgrat i ser tota una antiheroïna, a diferència de les altres protagonistes de les novel·les d'Austen.

Tot plegat, ens fa pensar que si la Jane Austen de 19 anys va ser capaç de fer aquesta obra tan trencadora amb la literatura de l'època, què ens hauria pogut deixar si no hagués mort tan jove? Assumint que l'èxit com a escriptora li hauria fet allunyar-se progressivament de les convencions socials que, segurament, van filtrar moltes de les idees presents a Lady Susan per centrar-se en heroïnes molt més acceptables pel públic de l'època. Tota una llàstima que mai no en puguem saber la resposta.

dimecres, 29 de març de 2017

Medici: Masters of Florence (Temporada 1)

"I can say that I can change the world, but if you let me I can change the world for us. Make this vision all brand new"
Quan fa unes setmanes vam parlar de la sèrie britànica Victoria ja us vaig avançar que aviat faria un post sobre una altra sèrie que he vist darrerament: Medici. Masters of Florence (Los Medici: Señores de Florencia en la seva versió traduïda de Movistar +). Es tracta d'una coproducció italiana i britànica que, per tant, barreja actors britànics i americans (que copen bàsicament els protagonistes)  i italians (que assumeixen molts secundaris). La sèrie explica els inicis de la dinastia dels Medici a la ciutat estat de Florència a cavall entre el Trecento (segle XIV) i el Quatroccento (segle XV), centrant-se en la vida de Cosimo de Medici (Cosme el Vell), que es considera un dels personatges clau pel pas de l'edat Mitjana a la Moderna, així com per la nova concepció de l'art com a mecenes i instrument del poder.


Abans de res, us diré que és una sèrie que m'ha enganxat i he disfrutat. Però per fer-ho, sobretot si veniu del món de l'interés per l'història i l'art (que sigui probablement un dels motius que us porti a començar a veure la sèrie), heu de tenir en compte que els Medici no pot ser considerada gairebé una sèrie històrica. És bàsicament un thriller polític que pren com a teló de fons una època històrica i uns personatges, però prenent-se moltíssimes llibertats en l'adaptació dels fets històrics, inventant i manipulant els fets documentats. No espereu aprofundir en els orígens del mecenatge artístic, en la transició de la societat medieval a la moderna o en l'organització política florentina. La història aquí és una altra. Això sí, pel que tinc entès, és dels primers cops que una producció italiana se centra en l'època del Renaixement, un període que, sorprenentment, s'ha obviat tradicionalment a la televisió. I malgrat totes les llibertats creatives, la sèrie sens dubte pot ser una porta d'entrada per aquells que vulguin aprendre pel seu compte més sobre els personatges i fets d'aquest moment històric.

El principal motiu de la sèrie és la mort en estranyes circumstàncies del patriarca dels Médici, Giovanni de Medici (interpretat per Dustin Hoffmann). Aquest és el motiu que impulsa la sèrie al llarg de tota la temporada i el responsable dels principals girs. Per tant, podríem dir que és una sèrie de detectius, però amb espases i arquitectura renaixentista de fons. Els Médici és també una sèrie que millora, i molt, conforme va avançant: no és fins que arribes a la meitat de la temporada (formada per vuit capítols) que veritablement entusiasma. Fins llavors, un té la sensació que la sèrie no acaba d'arrencar. Fins i tot, la gran presència de flashbacks a la joventut de Cosimo en alguns capítols fan dubtar sobre quina és la història que es vol explicar: la de la seva joventut? o la del seu ascens al poder a Florència després de la mort del seu pare?

Com ja us he dit, la sèrie es pren moltes llicències creatives amb la història real dels Medici: no hi ha cap testimoni que Giovanni de Medici morís enverinat, i es canvien sense pietat aspectes com el nombre de fills dels personatges, l'ordre en què neixen o fins i tot el moment de la seva mort. Això es fa tant amb el clan Medici (format per Cosimo, el germà Lorenzo, el fill Pietro i la dona de Cosimo, Contessina), com amb els clans rivals (Albizzi i Pazzi). Però si ho accepteu, com a sèrie funciona. Tot i això, evidentment, si us agrada la història o la història de l'art lamentareu les oportunitats perdudes. Per mi, és una llàstima que no s'aprofunditzi més en el mecenatge artístic de Cosimo, que, tot i present, queda reduït. Brunelleschi apareix, però poc (malgrat que la cúpula de Santa Maria dei Flori té un paper important en les motivacions de Cosimo). Donatello (amic personal de Cosimo) és una anècdota, i Michellozzo sols és mencionat un cop, sense ni tan sols cap referència al palau Médici on se suposa que viu la família. Evidentment, tot el mecenatge literari ni tan sols és mencionat.


De la mateixa forma, és una llàstima que un surti de la primera temporada tan confós sobre el funcionament polític de Florència com ho estava al principi. És cert que les ciutat estat italianes eren una realitat complexa d'explicar, però, de nou, si Isabel  de TVE va ser capaç d'explicar i entusiasmar explicant el pas de l'estat medieval al modern, estic convençuda que una sèrie pot explicar aquesta peculiar realitat política i ser atractiva al mateix temps. I una queixa similar tinc en el paper de la dona: com és normal en ple segle XXI, la sèrie dóna protagonisme al paper de les dones, que, obligades pel context històric a un segon pla, fan demostracions també del seu poder clau. La sèrie aquí ho centra tot en el personatge de la dona de Cosimo, Contessina de Bardi. El personatge em va encantar, però em resulta molt trist que la dona de Pietro de Medici (fill de Cosimo i Contessina), Lucrezia Tuornabuoni, quedi en canvi reduïda, quan precisament d'ella està documentada la seva activitat com a poetessa i se'n conserven cartes en què fa apologia dels drets de les dones. Espero que la segona temporada s'atreveixi a aprofundir en tot plegat.

Contessina en mode badass


Sigui com sigui, i un cop obviem aquestes queixes, la sèrie pren algunes postures valentes. I no sols per ser de les poques en què el gir argumental clau em va sorprendre i agradar. La principal, però, és dibuixar un protagonista principal que no cau bé i que s'equivoca, és injust i fins i tot pren accions condemnables. Probablement, costa entrar als Medici perquè la sintonia amb Cosimo és difícil d'assolir: seriós, callat, no somriu, no tracta bé la seva dona i fill, està obsessionat amb obres com una cúpula i no deixa de sentir-se un màrtir de Florència quan, com bé apunta en una escena el papa Eugeni IV, no queda gaire clar si de veritat busca glorificar la ciutat i Déu, o senzillament el seu nom. En aquest context, la sèrie ens apunta, o ens planteja de forma clara en altres casos, decisions molt condemnables (el final del capítol 6, Ascensió, és el moment clau en aquest sentit) i que sols són perdonades o bé per la bondat dels que l'envolten, o bé perquè políticament sap moure els fils perquè a la gent no li quedi un altre remei que acceptar-lo. I enmig de tants defectes, una es troba prenent una gran estima a Cosimo (i no sols perquè darrere hi ha la cara bonica de Richard Madden), sinó perquè la sèrie t'ensenya algú que va tenir molt de poder i el va fer servir per canviar el món que el rodejava, però no sempre de la forma més adequada. De fet, sóc de l'opinió que qualsevol que mai ostenti poder, és impossible que l'assoleixi de forma èticament impecable. El meu únic però és que la sèrie fa la petita trampa de pujar uns quants nivells la maldat dels clans rivals per fer quedar els Médici com herois, tot i que molt sovint són els altres membres de la família, i no Cosimo, els responsables de contrarrestar això.



I nota final pel que crec és un dels ingrediens clau de l'èxit de la sèrie: la seva cançó principal. El tema de Paolo Buonvino i Skin és tan bo que et fa venir ganes de veure la sèrie sols d'escoltar-lo (ho sé perquè jo vaig decidir veure-la després de sentir-la!). Les diferents parts del tema van apareixent estratègicament al llarg de l'estructura dels capítols, sense mai repetir-la. Sincerament, crec que sense aquesta cançó la sèrie no agradaria ni la meitat del que agrada; curiós, però aquesta és la màgia de l'audiovisual



Medici, Masters of Florence (2016). Creada per Frank Spotnitz i Nicholas Meyer. Produïda per Rai Fiction i Big Light Productions. Cast principal: Richard Madden, Stuart Martin, Annabel Scholey, Guido Caprno, Alessandro Sperduti.

dimecres, 22 de març de 2017

A la caza del amor (Nancy Mitford)



De vegades, les novel·les que semblen plantejades sense gaires aspiracions són les que acaben enamorant-nos més fàcilment. Crec que A la caza del amor, de Nancy Mitford, és un exemple de com una història relativament curta i sense un argument que vagi més enllà de la vida amorosa de dues cosines pot resultar un llibre d'allò més addictiu i que ens fa pensar més enllà del que tenim a la superfície.

A la caza del amor va ser la meva primera experiència amb Nancy Mitford. Vaig descobrir el clan familiar amb l'autobiografia de Jessica Mitford que vaig llegir el 2014 (podeu llegir l'entrada que vaig fer al blog aquí ) i llavors ja em va quedar clar que havia d'endinsar-me en la prolífica producció literària de Nancy. La britànica és la més coneguda de les germanes Mitford i les seves obres són famoses, precisament, per prendre elements d'inspiració de la curiosa vida familiar d'aquest clan aristòcrata britànic.

L'obra ens explica la vida de dues cosines: Linda, filla d'una família aristòcrata i terratinent de l'Anglaterra rural, i Fanny, la cosina abandonada pels seus pares i que és educada per la tieta soltera, però passa llargues temporades a casa de Linda. Tot i que els primers capítols ens poden enganyar, ja que tota l'obra està explicada des de la perspectiva de Fanny i se'ns planteja el casament de la seva tieta / tutora com l'element que canviarà la vida de les protagonistes, la història se centra sobretot en la vida de Linda. L'esbojarrada Linda que ho fa tot per viure l'amor ple, el que la consumeix, sense importar-li les convencions ni la mateixa comoditat o moralitat.

Tal i com passava a l'autobiografia de Jessica Mitford, aquesta obra es divideix en dues parts. La primera se centra en la infància de Linda i Fanny, i on es recullen moltes de les excentricitats de la família de la primera, que guarden molts paral·lelismes amb els de la família Mitford real. En la segona part, seguim a la Linda adulta en la seva història a la recerca d'emocions plenes, rebutjant el paper convencional de la dona (esposa soferta, mare abnegada) i cercant quelcom més a la vida, malgrat que això signifiqui acabar consumint-se a la flama. Vist sota la perspectiva de Fanny, que ens va explicant tangencialment com opta per una vida més estable i plenament satisfactòria (sota el seu prisma personal), allunyant-se de l'exemple dels seus pares esborrajats, sembla que la història vulgui condemnar les opcions de vida de Linda. Però Nancy Mitford és prou intel·ligent per deixar la porta oberta: qui és més feliç, l'abnegada Fanny, o la rebel Linda que abraça com a èxit els seus mesos de felicitat plena, tot i que amb data de caducitat? Tot plegat, ensenyant-nos també les víctimes d'aquesta darrera opció de vida.

Sens dubte, la història de Nancy Mitford beu molt de la tradició literària britànica, i crec que és fàcil retrobar-hi les traces de Jane Austen. No sols en la ironia que omple cadascuna de les planes i que fan de la lectura tot un plaer, sinó fins i tot en les seves línies argumentals: com si fos una Sentit i Sensibilitat passada per la mirada crítica del feminisme incipient i  que nega la condemna absoluta a la passió de Marianne (aquí Linda). O una nova Mansfield Park en què Fanny (aquí sota el mateix nom) trenca el silenci per explicar-nos la seva admiració per qui representa el contrari del que ella escull per la seva vida.

En definitiva, A la caza del amor ha estat una introducció rodona al món de Nancy Mitford, i espero anar-hi retornant de tant en tant, per descobrir-hi nous detalls d'una narradora que crec que ofereix molt per descobrir.

A la caza del Amor, de Nancy Mitford. Editada en castellà per Libros del Asteroide.

diumenge, 19 de març de 2017

Un cap de setmana a Milà

El primer cap de setmana de març vam fer una escapada en parella (és a dir, sense nena) a Milà, una ciutat que tenia moltes ganes de veure i que, per la seva proximitat, és ideal per una excursió d'aquest tipus. Feia temps que no us parlava aquí de cap viatge així que us faig un petit resum de l'escapada de quatre dies, per si a algú li pot servir d'inspiració o ajuda.


  • Dia 1: Dijous. Vol, trasllat i Milano Navigli
Per anar a Milà vam optar per volar amb Vueling. Tot i la mala fama de la low cost, no vam tenir cap tipus de problema i tant el vol d'anada com de tornada van arribar fins i tot abans d'hora. El vol d'anada va sortir a migdia, així que vam arribar a Milano Malpensa (que és el principal aeroport internacional de Milà) a quarts de cinc de la tarda. El principal problema, però, de Malpensa, és que està molt lluny de la ciutat i es necessita una hora de trasllat. El viatge es pot fer en autobús (més barat, però més llarg) o en tren. Nosaltres vam optar pel segon, i entre que vam haver d'esperar mitja hora a què passés un tren amb destinació a Milano Centrale (que és on estava el nostre hotel) i que vam topar amb saturació ferroviària, no vam arribar al centre fins gairebé les set de la tarda. Per sort, la impressionant arquitectura de l'estació de Centrale va compensar el llarg trajecte, malgrat la gran quantitat de gent que hi havia.

L'hotel va ser el Best Western Atlantic, situat literalment a cinc minuts de l'estació de Centrale i amb una entrada al metro a dos. És una zona repleta d'hotels i amb restaurants (majoritàriament de qualitat mitjana - baixa, pensats per turistes, però que et poden salvar d'una nit de cansanci).

Per sopar vam optar, però, per anar fins a Milano Navigli, que és la zona de canals de la ciutat, repleta de locals per prendre copes o sopar. Molt agradable per anar-hi a la nit. De casualitat vam escollir per sopar el restaurant Officina 21, una antiga nau transformada en un restaurant preciós i amb una cuina força bona.


  • Dia 2: Divendres. Il Duomo, Ca'Granda,  Castello Sforzesco i Contraste
La previsió del temps no ens va enganyar i els dos dies complets que teníem a Milà va estar plovent sense parar. Un contratemps, però anàvem preparats per sobreviure. La primera parada obligatòria és la catedral o Duomo. L'edifici és d'estil gòtic i crida molt l'atenció l'interior per l'alçada de les seves naus i la decoració dels vitralls (n'hi ha de preciosos a l'absis). La façana, la part més popular de la catedral milanesa, tot i recrear l'estil gòtic és del segle XIX, tot i que no per això deixa de ser impressionant. Però el millor de tot és que la visita al Duomo és pot completar amb la pujada a la teulada. Malgrat la pluja, és una visita molt i molt especial i que no us podeu perdre. Un consell: al Duomo és habitual fer cues per tot, així que, si podeu, compreu les entrades on-line amb antel·lació, i us estalviareu la cua de les taquilles. No us salvareu de l'espera per entrar a l'interior o la llarguíssima per pujar a la teulada (la pujada a peu és molt assumible, no cal que invertiu en l'ascensor si no teniu algun impediment físic). L'entrada combinada per a la catedral i la teulada inclou també la visita a les restes arqueològiques de les basíliques construides des d'època romana al solar, que és també molt interessant.

Un cop acabada la visita al Duomo, val la pena acostar-se a la galleria Victorio Emmanuelle II, on sota cobert s'hi amaguen les firmes de moda més cares (tot i que comprar a qualsevol barri de Milà roba és caríssim). Imprescindible buscar el mosaic del toro i fer-hi tres voltes amb el peu sobre els seus testicles per tenir bona sort. Un cop a l'altre extrem, us podeu acostar a veure la façana de la famosa l'Scala.

Després de dinar, vam acostar-nos a Ca' Granda, l'antic hospital de la ciutat i ara seu universitària. És un disseny del renaixentista ll Filarete dins del projecte de ciutat ideal Sforzinda. La visita és gratuïta i la visió dels seus claustres us asseguro que fa valdre la pena allunyar-se del circuit turístic.

Tornant a les masses de turistes, però, vam enfilar cap al castell Sforzesco, on, a banda de passejar pels seus patis, es poden visitar també diversos museus. Nosaltres tan sols ens vam acostar a veure la Pietà Rondanini de Michelangelo, que és una de les obres mestres que s'amaguen a Milà.

La jornada va acabar amb un sopar ben especial, al restaurant Contraste, un dels més populars i novedosos de la ciutat. Tot i que se surt del preu habitual (sense arribar, però, a l'extrem dels estrelles Michelin), és una experiència molt interessant si us agrada la cuina moderna.



  • Dia 3: Dissabte. Montenapoleone, Sant'Ambrogio i Pinacoteca di Brera
Si divendres ja plovia, dissabte encara el temps va ser més inclement, amb pluja més forta i vent. Tot i això, estàvem decidits a seguir amb el plànning. Primera parada, un tomb pel barri de Montenapoleone, on es concentren en un quadrat les botigues més cares de la ciutat. Tot seguit, metro fins a Sant'Ambrogio, una basílica d'estil romànic preciosa. Tal i com passava el dia anterior a Ca'Granda, la visita a la basílica és gratuïta i tan sols cal evitar entrar-hi quan hi ha misses o alguna altra celebració religiosa.


Després de dinar al barri de Brera (ple de botigues de disseny de preus també altíssims) vam refugiar-nos de la pluja a la Pinacoteca di Brera. A Milà hi ha dues grans pinacoteques, aquesta (famosa per obres com la Mort de Crist de Mantegna) i l'Ambrosiana, que hauré de veure en una segona visita. Brera val molt la pena no sols per la quantitat d'obres interessants de pintura italiana que hi tenen (s'hi concentren moltes pintures que Napoleó va prendre d'altres ciutats italianes i dipositar a Milà), sinó també per un concepte de museu molt modern i interssant. Podreu veure fins i tot els magatzems i el taller de restauració.

Amb això i un gelato per Brera (el sol s'havia decidit a sortir mentre estàvem dins de la pinacoteca) va culminar la nostra visita a Milà. Aquella nit, molt cansats, vam sopar al barri de l'hotel i al matí següent, com que el nostre avió sortia a la una del migdia, tot just vam tenir temps de deixar l'hotel i dirigir-nos cap a Malpensa de nou en tren. Ens queden pendent coses, sobretot conèixer la zona dels llacs propers a Milà, on ni el temps disponible ni la pluja ens va permetre plantejar-nos una incursió. Un altre cop serà.

dimarts, 14 de març de 2017

Persuasión (Jane Austen) --Edició commemorativa dÉpoca--


Les relectures de les grans obres de Jane Austen solen ser habituals en aquest blog, però no en castellà. L'any passat l'excepció la va marcar Persuasión, en una nova edició feta per l'editorial dÉpoca per commemorar tant el bicentenari de la publicació de la darrera novel·la completa d'Austen com de la mort de l'autora (curiosament, però, ambdós se celebren enguany i no pas l'any passat...). Em va agradar tant la proposta editorial que me la vaig decidir autoregalar pel meu aniversari i em va servir també per rellegir l'obra més relaxada de l'habitual, en no haver de fer l'esforç de llegir-la en anglès.

Com que de Persuasion ja en vaig parlar fa ja gairebé ¡¡ nou anys!! en aquest article , aquí no faré tanta referència a l'argument de l'obra sinó a la proposta d'aquesta edició en concret i les sensacions de rellegir aquesta novel·la. Això sí, curiosament Persuasion és una de les obres d'Austen que menys es llegeixen (potser perquè ha tingut menys fortuna en les seves adaptacions), però per tots els que ho hem fet, sol ser una de les favorites. Té una estructura i plantejament molt diferent, i és segurament la més madura i desenganyada de les seves novel·les, però al mateix temps també potser la més romàntica. A més de ser una de les obres que ens porta a visitar més llocs diferents d'Anglaterra, cosa que sempre és interessant. Persuasion és, junt amb Mansfield Park, una de les obres que, conforme la vas rellegint, hi vas descobrint nous elements conforme et vas fent gran.

Com us podeu imaginar, aquesta edició és una raresa a la meva col·lecció ja que la majoria d'obres traduïdes d'Austen que tenia les vaig donar a la meva mare. Jo tinc tota l'obra editada en anglès en una edició preciosa que emita les Moleskine (la col·lecció Winchester Austen de Worth Press) , i també tinc una edició de butxaca de Pride and Prejudice per viatges o similars. Tot i això, fer-me amb aquesta edició especial en castellà va ser una mena de caprici, una necessitat creada pels blogs literaris i de fans d'Austen que segueixo.

En primer lloc, tot i que se'm fa estrany llegir Austen en castellà, la traducció em va agradar força, i l'edició de l'obra és molt interessant, amb tot d'anotacions sobre l'obra i les característiques de l'època, que són molt pertinents. Les notes al peu són una de les coses que més trobo a faltar a la meva col·lecció d'Austen, però no he trobat encara cap col·lecció en anglès que m'agradi i inclogui aquest punt (a banda que no tindria espai per lluir-la convenientment). Així que la proposta dÉpoca treu molt bona nota en aquest apartat.

Estèticament, l'obra també està molt cuidada. Tapa dura, paper de qualitat, cordill per marcar el punt de lectura (que és una d'aquelles modes dels vuitanta que està tornant)... Tot i això, l'estètica de la portada, tot i que sé que a moltes fans els entusiasma, no m'acaba d'agradar, ja que prefereixo opcions més modernes i que reinterpreten l'obra des d'una altra perspectiva. I especialment sense arranjaments florals, que em resulten una mica molestos.

Pel que fa als complements de l'obra, l'edició en té molts. Hi ha una breu introducció que repassa la vida d'Austen, l'obra, el seu context i els símbols de la novel·la. I aquí us faig una confessió: no m'he llegit la introducció, perquè no acostumo a fer-ho mai. Generalment llegeixo només la novel·la, que és el que de veritat em ve de gust, però m'agrada tenir obres amb aquests elements per, quan tinc ganes d'aprofundir (i temps), adreçar-m'hi. Tot i això, m'hagués agradat un plantejament diferent d'introducció com el que fan a la col·lecció que tinc en anglès, on a la introducció general de l'obra s'hi sumen assajos que reflexionen sobre temes concrets entorn l'obra d'Austen, un diferent per cada novel·la.

Finalment, l'edició acaba amb tres regals més. Per una banda, un recull de petites biografies escrites per dues nebodes i el germà de Jane Austen (també pendents de llegir); una col·lecció d'il·lustracions editades al llarg de la història acompanyant aquesta novel·la (tot i que interessant, prefereixo tenir una reinterpretació moderna a recopilar unes il·lustracions que es poden localitzar, majoritàriament, on line) i, finalment, un DVD amb un documental de dues hores sobre Jane Austen que em moro de ganes de veure i que mai veig el moment! Quan m'hi posi prometo article.



dimecres, 22 de febrer de 2017

Victoria (Temporada 1)



Per fi torno a tenir temps d'anar veient algunes sèries de televisió, costum que havia perdut totalment en els darrers anys. En aquest renaixement personal,  Victoria, de la cadena britànica ITV, és una de les que tenia més ganes de seguir. Una història d'època, amb personatges històrics, i un amor emblemàtic són ingredients iressistibles per mi. Ara, vist el resultat, potser no sigui una obra mestra (ni molt menys), però sí que he de reconèixer que és una sèrie addictiva, ben feta i molt agradable de veure. I que, com sol passar amb aquestes temporades tan breus que tenen les sèries britàniques (vuit capítols), et deixa amb ganes d'encara més.

La producció se centra en l'inici del regnat de la reina Victòria, que va governar al Regne Unit durant gran part del segle XIX. La sèrie arrenca amb la mort del seu oncle i la segueix durant els seus primers anys al tro, primer en solitud (aspecte que cobreix la meitat de la temporada) i, després, ja casada amb el seu cosí Albert, en un dels matrimonis més famosos de la història britànica. És una sèrie amable, que cuida l'ambientació però tampoc amb un gran dispendi de mitjans, ben interpretada i que en certa forma resulta addictiva per l'encant dels seus personatges.

El principal problema, però, que se li pot retreure a Victoria, és que és una sèrie que deixa molt de banda tot l'aspecte polític per centrar-se en altres aspectes: la immaduresa de la jove Victòria, la seva relació amb el primer ministre Lord Melboure i, sobretot, els aspectes romàntics, molt especialment a partir que apareix el príncep Albert, a l'equador de la temporada. Ho dic tenint en compte que l'experiència espanyola de Isabel, i molt especialment la primera temporada de la producció de TVE, demostra que els aspectes polítics poden ser tractats i resultar molt interessants per l'espectador sense necessitat de decorar-ho amb històries romàntiques. És una llàstima que toquin de puntetes aquests aspectes, ja que el regnat de Victòria va coincidir amb tota una sèrie de canvis socials i econòmics molt interessants a la Gran Bretanya, i que esperem que la segona temporada (prevista per la propera tardor) sí s'animi a tractar en més profunditat.


Un cop acabada la primera temporada, queda una certa sensació que la producció es podria gairebé dividir en dues sèries diferents, sense que et quedi gaire clar quina és la que volien fer de veritat. I, encara més aquesta estranya divisió encaixa totalment amb una estratègia comercial. Victoria es va emetre la passada tardor coincidint en horari amb la gran sèrie d'època de la BBC, Poldark, però la coincidència tan sols es va produir a partir del quart capítol de Victoria. Per tant, apostaria que jutament per això Victoria endarrereix l'aparició d'Albert fins aquest capítol clau (acabant l'anterior en tot un cliffhanger per assegurar-se que els telespectadors no canvïin a la BBC la setmana següent) i, a partir d'aquest moment, sembla que ens explica la història que de veritat volia explicar: la de la història d'amor de Victoria i Albert.

I què passa fins llavors? La trama en aquesta primera part se centra en la relació de la jove reina amb el seu primer ministre, Lord Melbourne, en què els guionistes afegeixen una mica de sal a l'assumpte i hi inventen una història d'amor platònic entre tots dos. Un escenari que molt probablement no va ser cert, ja que la reina Victòria va escriure uns diaris força francs on no hi ha cap menció a aquest fet, però que, si permetem la llicència als creadors, funciona. Aquesta és la part en què més sentim a parlar de política, però sense mai arribar a aprofundir-hi. I funciona tan bé que el problema amb què s'han topat és que molts telespectadors al final van acabar preferint Lord Melbourne al príncep Albert i, per tant, van estar condemants a sentir-se frustrats quan, com és obvi, qui s'emporta la dama és el segon.


Jo, potser perquè sóc una romàntica empedernida (i crec que amb l'edat me'n torno més), no sóc de les que es va sentir així. Des de la primera escena m'enamora el príncep Albert i és la part de la sèrie que més vaig disfrutar. Ara, reconec que va ser un gaudi purament sensorial i de mer entreteniment, i que potser la sèrie perd substància a partir d'aquest moment. Però crec que la capacitat de l'actor que fa d'Albert (Tom Hughes) per ser l'única persona al món que considero capaç de fer un accent alemany sexy, ho compensa.

Al mateix temps, però, els creadors sembla que no acaben de confiar en ser capaços d'omplir la sèrie sols amb la història dels monarques i el seu cercle pròxim (de nou he de recordar que l'experiència d'Isabel els demostra que sí que es pot fer), i van intercal·lant la història amb les vivències dels criats del palau reial. I no és que estigui mal feta o mal interpretada aquesta part, però és absolutament prescindible. Tant, que gairebé l'havia oblidada completament.

La història de Lord Melbourne no és, tampoc, l'única llicència històrica que es pren la producció. La sèrie posa en la pell de Victòria a Jenna Coleman, actriu molt famosa pel seu paper a Doctor Who i una de les millors parts d'aquella Death Comes to Pemberley que va fer la BBC fa tres anys. Converteix així  la que va ser una reina lletja i força maldestre en una jove ben maca i elegant ( i Jenna Coleman ho fa de meravella). També ens passem tot un capítol subratllant com Victòria i Albert s'odien (potser el millor capítol de tots), quan, de fet, s'havien agradat des del primer cop que s'havien conegut de ben joves. I el príncep Albert, aquí ens apareix convertit en tot l'epítet del romanticisme alemany, demostració davant de la qual tota dona faria el que fa la reina: caure rendida als seus peus. No sé perquè, i per molt que disfruti de cada cop que el príncep es rasga les seves vestimentes per impressionar la seva dama, però em costa d'imaginar que un príncep complís tan clarament el decàleg del romàntic. Però, tot i així, són de les millors escenes de la sèrie.



Però tot sigui per la tensió, per fer més agradable la història. Si el producte funciona i és capaç de crear-me curiositat pels personatges reals que els inspiren, ho puc acceptar. I amb Victoria ho aconsegueixen i m'ho passo bé. Perquè arriba un moment en la vida que no vull seure davant de la TV a enfrontar-me a productes intel·lectuals, sinó simplement davant de productes que tampoc insultin la meva intel·ligència. Això sí, potser seria hora que aquest tipus de sèries incorporessin un advertiment sobre com la trama no està més que inspirada, i a estones amb moltes llibertats, en la història real. I ho dic no pensant tant en aquesta Victoria (que en el global, és bastant fidel als fets històrics), sinó sobretot en sèries com els Médici que són tota una demostració del domini de la imaginació sobre la història. Però això és una història per un altre dia.

dimecres, 15 de febrer de 2017

Pottermore presents (J.K. Rowling)


Quan us vaig fer el resum dels llibres llegits el 2016, us vaig confessar que hi havia un petit truc: entre molts dels títols que m'havien permès arribar fins a la xifra de 15 llibres llegits, s'hi incloïen diversos que eren molt breus. I en aquest apartat es van endur la palma els tres petits llibres editats per la web Pottermore, una mena d'enciclopèdia on-line sobre el món de Harry Potter impulsat per la seva autora, J.K. Rowling.

El format original de Pottermore (que crec que ara ha canviat) consistia en anar avançant per les trames dels llibres, superant diverses proves, i a canvi, anaves descobrint petits detalls amagats sobre els personatges o els fets de la història. En definitiva, era una forma d'anar-te creant a fascicles la teva pròpia enciclopèdia sobre el món de Harry Potter. Tot i que anys enrere sí que ho podia trobar interessant (ja us dic que ara ni tan sols he pogut entendre com és el seu funcionament actual), per mi ara és poc útil haver d'invertir hores en un joc per aconseguir petites peces d'informació que, quan trobo, no tinc temps ni de llegir. A més que és una mica complicat poder rellegir-les.

Per això, per mi va ser tota una alegria l'anunci de l'edició d'aquests petits llibres per part de Pottemore. Es tracta de tres petits reculls, exclusius en format electrònic, i que per un preu testimonial (i dirigit al 100% a fins solidaris) recull moltes de les entrades que Rowling ha anat publicant a en els darrers anys. Es divideixen en tres volums que jo aquí agrupo sota el títol de Pottermore presents (que és com els trobareu a Amazon). El primer, Incomplete and unreliable guide, se centra en l'escola de màgia de Hogwarts i alguns dels seus elements o episodis viscuts a la història: els fantasmes, els retrats parlants o elements com l'espasa de Gryffindor. El segon, Heroism, hardship and dangerous hobbies, se centra en els professors de Hogwarts, com McGonagall o Lupin. Finalment, el tercer, Power, politics and pesky poltergeists, se centra en alguns dolents de les històries (Umbridge) i aquells situats en la gama dels grisos (Slughorn o el poltergeist Peeves).

Què és interessant d'aquests minillibres? Que et permet tenir recopilades moltes de les històries que, fins ara, tan sols estaven disperses dins d'una web. Els llibres, però, aporten poc més del que ja han llegit els usuaris de Pottermore (crec que hi ha algun petit text inèdit, però res revelador), i, tal i com passava a la web, el més interessant no és tan llegir els detalls no inclosos als llibres dels perfils dels personatges o objectes destacats de la història, sinó els "pensaments" de J.K. Rowling sobre la inspiració darrere dels personatges o episodis o com va viure la seva creació i desenvolupament. Tal i com em va passar quan navegava per Pottermore, per mi el millor dels tres llibres continua sent la història de Remus Lupin. La resta, a banda d'algun detall divertit, no són pas tan interessants en la meva opinió.

Tot i que vaig agrair molt l'edició d'aquests petits llibres, espero que la seva publicació no sigui el tancament definitiu a una possible edició d'una enciclopèdia de Harry Potter com a tal. Sé que J.K. Rowling no està gaire interesada en fer-ho, però jo continuo pensant que seria la cirereta ideal a la saga, sobretot si inclogués més detalls sobre els personatges de la generació anterior a Harry (els seus pares, Snape, etc) que, de moment, a Pottermore no han tingut el seu moment per brillar (o com a mínim jo no els he sapigut trobar).

Els tres llibres estan disponibles, en anglès i català, a Amazon , pel preu de 2,99 euros, en format electròic per a Kindle. O a la web de Pottermore

dimecres, 8 de febrer de 2017

Rogue One



Com molts, poc m'esperava que podria veure noves pel·lícules de Star Wars al cinema (podeu recordar aquí el meu entusiasme amb la primera entrega de la nova trilogia), però encara menys podia comptar que en podria veure una cada any. Rogue One és la primera de les pel·lícules anomenades d'Antologia que es fan dins de la marca Star Wars: és a dir, un film que explica una història dins de l'univers, però que no segueix la saga episòdica central (la de la família Skywalker). En aquest cas, el film ens endinsai als fets que van precedir immediatament la que va ser la Star Wars original,l'episodi IV A New Hope (1997) i  ens detalla com es va produir el robatori dels plans de l'Estrella de la Mort, explorant en certa forma el gènere del film bèl·lic.

Reconec que vaig tenir molts dubtes sobre si volia veure Rogue One als cinemes. Ens va coincidir una època complicada pel que feia  a quadrar agendes i cangurs, i realment, la història no m'acabava de resultar atractiva. Per això, vaig demanar a amics que la van anar a veure poc després de l'estrena que em recomanessin si valia la pena tot l'esforç per assolir l'aliniació dels astres necessària per poder anar al cinema. I tots em va respondre en el mateix sentit: Hi has d'anar.

El meu principal dubte sobre Rogue One era quin interès realment tindria una pel·lícula que ja sabia com acabava. Tan sols que hagis vist els primers trenta segons de la primera Star Wars, tots sabem que els plànols de l'Estrella de la Mort es van robar amb èxit, així que no trobava que la trama fos capaç de generar la necessària tensió. Els personatges principals eren tots nous, pel que no hi havia aquest retorn a noms coneguts que sí que et dóna la saga episòdica. Així que no tenia gaires expectatives.

La realitat, però, va ser totalment diferent i va sobrepassar tant les meves expectatives, que pràcticament em van esclafar (emocionalment). Rogue One no és un film perfecte, Star Wars no deixa de ser cinema de crispetes, i, en aquest cas, té el seu principal defecte en què els personatges resulten massa plans. Precisament per les necessitats de la  història, que en ser un film antològic ha de començar i acabar dins del mateix film sense esperar seqüeles, no els ofereixen gaire profunditat. Però tot i això, tot funciona a la perfecció.

De fet, vaig entrar tant en la tensió narrativa i la connexió amb la missió que vaig passar-me la darrera mitja hora de la pel·lícula literalment plorant. Mai no havia plorat amb un film de Star Wars (alguna vegada em fa pena quan es mor Darth Vader, però res més enllà), i en aquest cas vaig passar un darrer acte literalment catàrtic. Fet que va resultar una mica vergonyós perquè, en ser una sessió de tarda, hi havia molts nens al pati de butaques que van sortir somrients i comentant la jugada, mentre jo gastava kleenex davant la mirada incrèdula del meu acompanyant. Però de vegades passa, que hi ha històries que et creen una connexió emocional (i no em jutgeu, vaig buscar a google la frase "cry during rogue one" i vaig trobar més casos similars al meu. No estic sola).



El meu esclat emocional potser estigui relacionat també amb què la segona meitat de Rogue One és de llarg el millor de la història. El principi resulta una mica lent i confús, amb massa canvis d'escenaris i de planetes (sé que hi ha fans de Star Wars que ho adoren, a mi em desorienta molt), mentre anem coneixent als personatges, però a partir de la meitat tot flueix com la seda. Destacables també són altres aspectes com el fet que ens mostrin per primer cop el costat fosc de la Rebel·lió, i com potser no són tan diferents d'un grup terrorista si t'ho mires des del punt de vista de l'Imperi, o que de nou siguin capaços de crear el personatge d'un robot que et roba el cor. Sempre em penso que serà impossible que ho tornin a aconseguir, i a cada nou film em contradiuen.

Però un dels detalls que més vaig disfrutar, com a gran seguidora de Star Wars que sóc, eren les petites referències a personatges o elements de la saga original o fins i tot de les preqüeles. No sols estèticament Rogue One encaixa perfectament amb la imatge d'un film rodat el 1977, sinó que també molts actors que havien participat a la trilogia de les preqüeles van reprendre els seus personatges, amb moltes altres referències gairebé dissimulades només pels fans més atents. Jo en vaig localitzar unes quantes (cosa que em va fer que em diguessin freak quan ho vaig explicar a la sortida), i em va fer especial il·lusió la que ens explica d'on ve el nom en codi que pren Luke Skywalker quan pilota el seu X-Wing. I, evidentment, les escenes de Darth Vader són espectaculars i per elles soles un motiu per veure les pel·lícules.

De nou, però, he de tornar a acabar el comentari sobre una pel·lícula amb una queixa sobre el doblatge. La gent que vivim a províncies tenim possibilitats molt limitades de veure les pel·lícules en versió original (les poques sessions que se'n fan és difícil que et quadrin amb una agenda tan complicada com la nostra), i, en aquest cas, el doblatge va deixar moltes coses a desitjar. Si ja es fa difícil veure actors castellanoparlants com Diego Luna doblats amb una veu diferent a la seva, em resulta a més trist quan la traducció perd elements del guió original que tenien fins i tot valor simbòlic. Això passa a Rogue One amb la paraula Stardust (sobrenom de la protagonista i nom en clau dels plànols). Stardust significa pols d'estrelles (és a la vegada un nom maco i cert literalment, ja que l'Estrella de la Mort destrueix...estrelles). Com es tradueix en castellà? Estrellita. Seriosament, hem de reflexionar molt sobre aquest tema.

Rogue One (2016). Director: Gareth Edwards. Intèrprets: Felicity Jones, Diego Luna, Alan Tudyk, etc.

dimecres, 1 de febrer de 2017

The Silkworm (Robert Galbraith)


Després del que em va entusiasmar la primera entrega de la sèrie de detectius de Cormoran Strike (creada per J.K. Rowling sota el pseudònim de Robert Galbraith), no vaig trigar gaire a fer-me amb la segona entrega, aquest The Silkworm que es va publicar l'any 2014. De forma similar a l'addicció que generava la saga de Harry Potter, la història del detectiu Strike i la seva ajudant Robin em creen una certa necessitat de saber, quan abans millor, com continua la història.

The Silkworm té la curiositat a més de situar l'acció en el món editorial. Un Strike ara famós després dels esdeveniments de la primera novel·la de la sèrie es veu constantment sol·licitat per fer seguiment de dones i marits presumptament infidels, mentre maleeix la seva nova fama. Tot canvia quan una dona li encarrega que busqui el seu marit, un escriptor força excèntric desaparegut després de completar un manuscrit molt delicat, titulat Bombyx mori (el cuc de seda del títol en el seu nom en llatí). A través d'aquest cas, Strike s'endinsa en un món editorial fosc, ple d'enemistats i venjances, del qual no en surten indemnes ni autors, ni editors ni agents literaris.

Resulta si més no curiós que Rowling escollís aquesta trama i un Strike que a dures penes accepta la seva fama  tenint en compte el context en què la va escriure: feia poc que s'havia descobert que ella s'amagava darrere del nom de Robert Galbraith (notícia que la va indignar especialment) i, en certa forma, sembla que l'autora traça un paral·lelisme entre com se sent el detectiu protagonista i ella mateixa, adheretzat amb una visió força càustica del món editorial.

La trama detectivesca comparteix amb el primer llibre de la sèrie els defectes i virtuts. La història enganxa i torna a intentar sorprendre el lector amb múltiples girs argumentals, i, en comparació amb la primera The Cuckoo's Calling, hi afegeix una càrrega encara més negra i sinistra. Però, al mateix temps, la història torna a patir d'una certa previsibilitat que, senzillament, acaba amagant-se darrere dels repetits girs argumentals.

De nou, però, tot es compensa amb el treball de personatges que fa Rowling, especialment amb el duo protagonista de Strike i Robin. Si al primer llibre ja ens van fascinar, aquesta nova entrega ens fa evident com l'autora està dosificant la informació respeccte el seu passat, especialment pel que fa a Robin. En aquesta novel·la ens endinsem més en les seves frustracions i desitjos, en un doble conflicte: el que té amb el seu promès per la seva feina amb el detectiu (i que ens dóna pistes de l'existència d'una certa tensió sexual entre Strike i Robin que es va destapant capa a capa) i el que té amb el mateix Strike, que la continua veient com una secretària mentre ella vol aspirar a ser aprenent de detectiu. A The Silkworm, Robin aconsegueix que se li obri una d'aquestes portes, mentre l'altra continua repleta d'interrogants.

La novel·la és, per tant, una digna continuació de la primera entrega de la sèrie, donant noves pistes pels camins per on Rowling vol portar els personatges principals en el futur, sent capaç de crear-nos la necessitat de conèixer més sobre un passat del qual ens va ensenyant les cartes molt poc a poc.