dimecres, 10 de maig de 2017

Talking as Fast as I Can (Lauren Graham)



Talking as Fast as I Can és el llibre gairebe autobiogràfic que l'actriu Lauren Graham (famosa pel seu paper protagonista a Gilmore Girls) va escriure de forma paral·lela a la gravació del revival de la sèrie que va emetre la tardor passada Netflix. En ella, en principi, l'autora (que en el moment de la publicació d'aquesta obra tenia una novel·la ja publicada, Someday, Someday, Maybe, de la que us parlaré més endavant) havia de plasmar els records de la gravació de les set temporades originals de la sèrie, i les sensacions i anècdotes d'haver tornat a posar-se en la pell del seu personatge més mític, la-mare-que-tots-voldríem-tenir/ser, Lorelai Gilmore. Tot plegat, amanit amb algunes dosis de la seva vida i carrera.

En primer lloc, aquest és un llibre que segurament no hagués llegit mai si no hagués estat disponible directament per Kindle. La satisfacció immediata que dóna descarregar-lo al moment quan el compres, i el preu més rebaixat, són factors que m'empenyen a variar més el tipus de gènere que llegeixo i permetre'm capricis com aquest: un llibre de consum ràpid i satisfacció també ràpida. Va ser la novel·la que em va acompanyar durant l'època d'exàmens del passat semestre, i em servia com una fórmula divertida d'evasió. Tot i això, em va provocar sensacions enfrontades.

Començaré pel dolent: crec que el llibre és una mena de poti-poti que no té clar en cap moment que vol ser. I ho dic perquè el principal element de màrqueting amb què el venen (conéixer com ha estat per l'autora ficar-se en la pell de Lorelai Gilmore al llarg dels anys) és, segurament, la part menys interessant de tota la història. Tot i que Graham explica alguna anècdota interessant (per exemple, com va aconseguir el paper i com el tipus de personatge trencava amb els motlles en què es trobava encaixada en les successives audicions), ens aporta poca cosa en profunditat en referència a la sèrie. En primer lloc, perquè ella mateixa reconeix que no ha vist mai la sèrie original (odio veure's a ella mateixa) i que no recorda gaires coses de la seva gravació. Com a experiment per la redacció del llibre, Graham se sotmet a una marató de les set temporades de la sèrie i va recollint alguns detalls del visionat i el que va recordant, però res destacable.

Però el que realment és més decebedor és les seves experiències sobre la gravació del revival. Alguns comentaris dels actors que hi havien participat ja m'havien donat pistes que els actors no van tenir gaire sentit de comunitat durant la gravació i que Graham havia estat més capficada en escriure aquest llibre que en rememorar vells temps, així que veureu poques històries que valguin realment la pena. Hi ha anècdotes molt maques (com la història de la primera camisa que fa servir en el rodatge del revival i que resulta dir-se Lorelai II sense que ni ella ni l'encarregada de vestuari s'haguessin adonat), però en general sembla que Graham està més interessada en aconseguir cameos per a la seva parella i altres actors que l'han acompanyat a la sèrie Parenthood que no pas en el mateix revival i la seva trama. Potser perquè ella també veia els elements decebedors que part de l'audiència també vam percebre? Qui sap.

La part que realment és divertida d'aquest llibre són les històries de la seva vida que Graham explica: la seva curiosa infància, els seus inicis com actriu, la seva època d'encadenar treballs dolents compatibles amb les exigències de buscar-se la vida en el món del teatre a Nova York... I també reflexions sobre la seva vida, com sobre la moda i l'alimentació a Hollywood, així com el fet que hagi estat soltera gran part de la seva carrera i les reflexions que fa sobre aquest tema, que segurament ajudaran a persones que també se sentin soles pel fet de tenir una edat en què totes les expectatives socials et situarien ja amb parella. Totes aquestes parts crec que estan escrites amb una gràcia i una sinceritat que resulten molt entretingudes, i que redimeixen tot el llibre, malgrat que són precisament les culpables que a l'obra li falti coherència.

Els capítols, doncs, funionen bé individualment, però sense que semblin estar gaire connectats l'un amb l'altre, excepte el fet que estan escrits durant la gravació d'una sèrie de la qual ens pot dir ben poca cosa que no sapiguem ja. En certa forma, sembla que hagi estat un cúmul d'historietes recopilades el més ràpid possible i sense gaire tasca d'edició al darrere per publicar-les al mateix temps que Netflix estrenava el revival. Més una campanya de màrqueting que no pas un producte més treballat i que, amb una mica més d'esforç, hagués permés tenir un producte més coherent i complet.

El millor de tot és descobrir que Lauren Graham té una veu pròpia interessant i que escriu amb certa gràcia (sovint molt deudora de la veu de la mateixa Lorelai Gilmore, no sé si per un paper que interpreta o perquè realment Lorelai és com és perquè Graham hi ha posat part de la seva veu) i em va fer créixer la curiositat per llegir la seva novel·la de ficció. Així que aviat tornarem a parlar de Lauren Graham, ara com autora de ficció.

Talking As Fast As I Can, Lauren Graham. Virago, 2016. *En el moment de publicar aquest post, el  llibre no estava disponible en castellà.

1 comentari:

  1. Gracies per la ressenya!

    Jo tambe tenia ganes de llegir el llibre i estava dubtant si comprar-lo o no perque el de Someday, someday, maybe se'm va fer pesat... I despres de llegir la ressenya, crec que no el comprare pas i ja el llegire algun dia que caigui a les meves mans :)

    La Lectora

    ResponElimina